Un periodista no és el presentador d'un reality, ni un pobre que escriu al dictat d'un empresari sense escrúpols que s'ha fet amic del poder, ni tampoc qui es conforma a resumir notes de premsa. És algú que intenta cercar la realitat amagada, encara que ho hagi de pagar fent més hores del costum, descuidant família i amics, o malsopant a la redacció. Si així i tot no ho té clar, vegi «Spotlight», la pel·lícula que ha guanyat l'Òscar. Descobrirà persones responsables que llavors, als anys 90, havien de treballar sense ordinador ni xarxes socials, però que lluitaven igualment contra allò més podrit del sistema i que tenien més accés a la informació que no ara, quan tant s'omple la boca tothom de transparència. Als ajuntaments no et negaven tanta documentació, podies veure la majoria dels expedients i al Registre et facilitaven la consulta de qualsevol propietat gairebé a l'instant.
Ja havia esclatat l'escàndol dels abusos de capellans a menors que es conta a «Spotlight», i el Watergate, sabíem qui era la X dels GAL, i a Ciutadella ja hi havia corrupció. Però arribà la Llei de protecció de dades i, amb ella, l'excusa ideal d'alguns polítics per a negar a la premsa el seu veritable paper i l'accés a la informació que fins fa quatre dies era pública. La mateixa que, per sort, encara ho és en altres administracions menys desconfiades, i més transparents.
Els nous censuradors confonen el periodista amb el frívol presentador de realities, i la informació institucional amb la rellevant, l'única que fuig al seu control i garanteix el funcionament del sistema democràtic. Sense aquesta, la pregonada transparència es converteix en mordassa, i entens que durant tants d'anys hagin mancat recursos a jutges i fiscals, i que aquesta justícia diferida que patim detengui càrrecs quan ja ho han deixat de ser i investigui delictes que ja han prescrit. O aquests polítics deixen de tenir un sentit patrimonial de la informació pública i practiquen una veritable transparència o també en seran responsables. D'ells depèn que l'autèntic periodisme, de vocació pública, ja només el puguem veure a les pel·lícules...