Tenia només 25 anys, que és quan els joves comencen a prendre consciència que la vida no és un paradís exempt de dolor. N'Isaac feia molts d'anys, des dels 5 ja, que ho sabia. Més endavant dels 25 és quan t'adones que allò més important a la vida no és l'èxit, ni el prestigi, ni els doblers, sinó ser i fer feliç a la gent que t'envolta. N'Isaac ja ho havia après de ben petit. I molt més enllà dels 25 és quan la malaltia et comença a rodar i t'aboca al precipici de la mort. Però n'Isaac duia vint anys fent d'equilibrista, familiaritzat amb els hospitals, les medecines i les intervencions, a un pas de caure al buit i desaparèixer per sempre més de les nostres vides.
Aquesta setmana ja no ha pogut més. El seu cos ha dit prou i l'ha arrabassat dels seus pares, de la seva família i amics, que segurament havien començat a pensar que era immortal. Que ells, que qualsevol altre en el seu lloc, ja hagués tirat la tovallola i s'hagués abandonat a la seva sort. Però n'Isaac era un lluitador. Com sa mare, son pare, la seva al·lota, els concos, els avis, els cosins... Un jove maltractat per la malaltia, però sempre fort.
No l'havia tractat gaire. Els anys i els fets, les decepcions, t'allunyen estúpidament de la teva primera família, però el lligam sempre es manté. I puc donar testimoni que era d'aquells al·lots que semblen àngels caiguts a la terra, persones que passen pel nostre costat sense que trobem ni una sola mala paraula, ni un sol mal gest per tirar-los en cara.
L'Església ens remet en aquests casos al déu de l'esperança, quan res no serveix de consol davant una injustícia tan gran, quan tants drames -aquí i arreu del món- ens fan dubtar com mai de la seva existència. Però jo, des de la meva fe esvaïda pels anys, li he demanat a ma mare que el cuidi allà dalt. És el mínim que es mereix, que es mereixen lluitadors com ell, persones que miren de cara l'adversitat, que ens omplen cada nit el cel d'estels i ens deixen un exemple impagable als que quedam...