Del compromís i la generositat de l'art i els artistes amb la comunitat i amb les causes humanitàries tots en coneixem exemples. D'entre ells podríem anomenar els cartells antifranquistes o les obres icòniques de la història de l'art en defensa de la llibertat i la dignitat humanes. A Menorca són prou conegudes les donacions de quadres per a associacions que lluiten contra malalties o en favor d'iniciatives ciutadanes diverses.
L'any 2009 Pilar Perdices, amb una intensa vida dedicada a la docència i a la pràctica artística, va fer donació al poble de Menorca d'una setantena de quadres. Un acte de generositat d'aquest abast tan sols es pot entendre des del profund amor cap a la seva terra d'origen, una illa, que si bé l'ha ignorat durant anys malgrat els èxits aconseguits, sempre ha estat l'alè que l'ha impulsat a crear. En aquests mesos d'estiu el Consell Insular de Menorca, l'Ateneu de Maó i l'Ajuntament de Maó han volgut fer accessible al públic aquesta donació organitzant una gran exposició que es podrà veure fins el 30 de setembre. Tres espais expositius (Ca n'Oliver, Claustre del Carme i la sala de cultura "Sa Nostra") permeten gaudir dels tres grans suports en els que Pilar Perdices ha experimentat i ha construït el seu llenguatge pictòric: el cartó, la tela, la fusta i el paper. Comissariada per en Josep Bagur i en Miquel Antoni Pons el recorregut per cadascuna de les sales permet adquirir un ampli coneixement de la seva obra. Una pintura però que com ens recordava na Pilar en la seva conferència prèvia a la inauguració conté dos dificultats afegides en un país poc culturitzat: la de ser obra d'una dona i la de ser abstracte.
Ser dona i pintora duia fins fa pocs anys a l'ostracisme. Tan sols algunes pintores al llarg de la història van obtenir visibilitat com ens recordava na Pilar en la seva conferència. Sortosament la situació està canviant arreu i avui centres d'art com la New Tate de Londres o el Reina Sofia de Madrid tenen entre les seves prioritats donar major visibilitat al treball de dones creadores. També a Menorca s'observa una normalització que ha vingut donada per la nombrosa presència de dones en els nous llenguatges contemporanis (performance, vídeo, instal·lació...) i en la fotografia.
La pintura abstracta, tot i que ja fa més de cent anys que es va crear segueix sent minoritària com recordava en un article anterior tractant sobre el gust estètic. Però Pilar Perdices aviat va sentir-se còmode i als anys setanta es declarava rotundament abstracte amb les seves obres informalismes. El color aniria omplint les seves teles i papers esdevenint formes amb significats propis. La línia tindrà un paper molt destacat també però no per definir formes reconeixibles sinó per expressar sentiments i idees. Són línies rectes o corbes, inclinades o verticals, gruixudes o fines, i sovint cal·ligràfiques, que distribuïdes en l'espai pictòric confereixen ritme a la composició. A aquest lirisme la pintora hi afegeix també la matèria, una presència rotunda però alhora humil que ens recorda la fragilitat de lo corpori. Deia Kandisnky que la pintura havia de fer-se abstracte per assolir l'espiritualitat de la música. Pilar Perdices, dona i pintora abstracte, ha cercat durant anys aquesta espiritualitat mitjançant la línia i el color sorgides d'una estructura que és el símbol de la recerca espiritual: la porta. La seva presència és una constant en els seus papers, teles i cartons prenent les formes més diverses. La porta com a delimitació de dos móns: l'interior i sagrat i l'exterior i profà, el llindar que obre el camí cap al coneixement i a un altre estat de la consciència.