Fins al proper 11 de setembre el convent de Sant Diego acull una exposició que du per títol Diàleg de matèria. José Luís Juaneda (Irpis) i Joan Carles Soler Duc (Sulé Duc) hi presenten els seus treballs: en pedra de marès el primer, i en ferro, òxid i tela de sac, el segon.
Les escultures i teles suspeses de Sulé Duc ocupen la part central de l'església creant un laberint en el qual la solidesa del ferro alterna amb la fragilitat de la tela. El rovell, present en les escultures i també en les teles, agermana aquests dos materials tan diferents. El projecte, que du per nom «Deferrovell», arriba a Menorca després de ser presentat a la Casa de Cultura de Felanitx. El nom neix de la unió de dos conceptes: «de ferro vell», el ferro com a material escultòric; i «de fer rovell», la textura i l'efecte visual del rovell com a material pictòric i com a superfície. El temps i la seva empremta són presents a cada bocí de tela, a cada bocí de ferro. Són, a més a més, materials reciclats, objectes amb vides passades i utilitats distintes que en Solé Duc transforma donant-los un nou significat, una dignitat, una gravetat i una transcendència mai somiada.
El projecte «Deferrovell» es composa d'escultures (Columnes i esferes, Presons interiors) i teles (Absències). Les darreres són un conjunt de teles velles i esparracades (de sac, draps de matances o llençols antics) exposades a l'acció del rovell mitjançant peces de ferro amb formes diverses i durant temps variables. El resultat són unes teles dibuixades o pintades amb òxid que, suspeses del sostre a mode d'estendards, ens recorden la fragilitat de la matèria, l'empremta del temps i la poesia continguda en el material més senzill, més pobre, aquell que ja ningú es mira. Les formes creades per l'òxid, estructures abstractes i geomètriques, ens remeten a cultures ancestrals en què els signes i els símbols explicaven l'existència.
Diverses escultures totèmiques en ferro del conjunt d'Absències creen un bosc de columnes que, amb formes sinuoses, corren cap al cel. La volta de canó de l'església de Sant Diego les estira cap al món celestial. Són escultures construïdes amb ferros d'origen industrial (tubs, femelles, cargols, barres d'obra...). La seva verticalitat i lleugeresa i el seu equilibri són fruit de la repetició, de la fragmentació; són peces que conformen un tot unitari, una forma nova a partir de la matèria en desús.
Les columnes fan alternança amb esferes. L'esfera, símbol que expressa la perfecció, la unitat i l'absolut, relaciona el material amb l'espiritual. Les esferes de Sulé Duc, rovellades, tel·lúriques, magmàtiques, són, però, contenidors d'espais buits que es comuniquen amb l'exterior a través d'orificis diversos. Atractives des d'una perspectiva esteticista, aquestes peces incideixen en l'oblit, la memòria i l'absència, temes sobre els quals l'artista ens interpel·la.
I, per últim, la mostra conclou amb les Presons interiors, veritables poemes visuals amb títols com Desig, Dolor, Plaer, Educació, Família, L'avarícia o La supèrbia. Les nostres febleses i cares ocultes empresonades per estructures imposades o auto imposades. Macs de la mar enreixats per estructures de ferro i rovell. El temps com a presó. Però també el temps com a rastre en les petjades del rovell en un drap vell i sorgit. No se la perdin.