La Gemäldegalerie, a Berlín, és un d'aquests llocs on hom es reconcilia amb el gènere humà, especialment en una ciutat com aquesta, devastada per la guerra, dividida i on el genocidi jueu és present arreu. Admiració, commoció i bellesa s'alternen en el recorregut a través de les sales d'una de les millors pinacoteques del món, on trobem extraordinaris exemples de la pintura primitiva italiana, holandesa, alemanya, francesa i els millors i més nombrosos Rembrandt.
Fins al 31 d'octubre, a més a més, a les sales centrals se celebra l'exposició El Siglo de Oro. Die Ära Velázquez [El Siglo de Oro: la era de Velázquez] una de les èpoques més florents de l'art espanyol i europeu. Provinents de museus de tot el món, la Gemäldegalerie afegeix, a la seva ja rica col·lecció d'art espanyol iniciada el 1881 per Wilhelm von Bode (director dels museus estatals de Berlín), obres mestres de Velázquez, El Greco, Zurbarán, Murillo, Gregorio Fernández i Ribera, entre d'altres.
L'Espanya de 1577, quan El Greco va arribar a Toledo i Felipe II construïa El Escorial, era una Espanya poderosa que administrava el més gran imperi que hi ha hagut mai. Territoris d'Amèrica, Països Baixos, Milà, Sicília, Nàpols, Sardenya, Guinea Equatorial, Filipines, Guam o les Illes Marianes i Carolines a Oceania aportaven a Espanya una riquesa i poder enormes. Una de les armes que els reis van utilitzar per a exercir aquest poder va ser l'expansió de la fe catòlica, una fe que, amenaçada pel protestantisme, es va radicalitzar arran del Concili de Trento i la reinstauració de la Inquisició. Per a fer efectiu el manteniment d'aquesta fe i alenar-la, tant l'Església com el poder polític van veure en l'art el principal instrument de propaganda. En aquells temps, Església i poder polític eren un tot i la difusió de l'art també va ser útil per a aparentar una fortalesa i estabilitat que l'imperi anava perdent. Pintors i escultors van ser requerits als centres de poder de la península més actius: Bartolomé Murillo (1618-1682), Juan de Valdés Leal (1622-1690) o Francisco de Zurbarán (1598-1664) a Sevilla; José de Ribera (1591-1652) i Francisco Ribalta (1565-1628) a València; Gregorio Fernández (1576-1636) a Valladolid; El Greco (1541-1614) a Toledo; Alonso Cano (1601-1667) o Diego Velázquez (1599-1660) a Madrid.
L'esperit del barroc no era idealitzar la bellesa, sinó buscar un efecte dramàtic i tràgic dins el naturalisme per tal de commoure el fidel. Un exemple que ens permet entendre com aquesta tradició cultural està relacionada amb el territori és la reacció que produeix l'obra de Pedro de Orrente El martirio de Santiago el Menor, en la qual l'apòstol és mort a cops de mall. Els visitants, alemanys molts d'ells, s'espanten, segurament més del que s'espantaria un espanyol. El Concili de Trento va ser l'autoritat que va establir els criteris artístics que havien de facilitar l'expansió del catolicisme mitjançant pintures devocionals, ascètiques i imatges pures. Va ser sens dubte Francisco de Zurbarán qui millor va assolir aquest magisteri. En l'exposició El Siglo de Oro. Die Ära Velázquez destaca un grup escultòric imponent: La Passió de Crist, de Gregorio Fernández. Es tracta d'un paso que encara surt en la processó de Divendres Sant a Valladolid i que és un prodigi de l'escultura en fusta. La policromia és també d'altíssima qualitat, realitzada segurament per un pintor del seu taller, ja que en aquell temps pintors i escultors sovint treballaven plegats. En el barroc, l'escultura va adquirir una gran reputació, ja que es creia que transmetia millor el missatge de l'Església atès que era més real que la pintura, que no deixa de ser una ficció.
El Siglo de Oro. Die Ära Velázquez ja és l'exposició més visitada de l'any a Berlín, possiblement perquè hi trobem obres d'art que 300 anys després encara tenen la capacitat de commoure'ns.