Mirar una obra d'art és viure una experiència estètica. També és mirar de conèixer qui és l'autor, com va ser el seu temps, què ens diu l'obra, com ho diu i què provoca l'obra en nosaltres. Aquest coneixement incidirà en la nostra mirada i el nostre ésser. De vegades, mirar una obra és també sentir-se'n part, bé perquè el que hi succeeix té lloc fora del quadre, on es troba l'observador, o bé perquè la figura del quadre ens interpel·la amb la seva mirada. Las meninas de Velázquez en són un exemple prou conegut. L'observador ocupa la posició del reis, que irrompen en l'escena, i des d'on el quadre és pintat. Són les mirades dels diferents personatges les que construeixen l'escena; nosaltres, el dotzè personatge, és observat pels altres.
Amb l'Annunciata, d'Antonello da Messina, hom se sent interpel·lat des d'una senzillesa i una bellesa inapel·lable. És un petit quadre de 46 x 34,5 cm que es troba en un petit gran museu a Palermo, Sicília. És el Palau Abatellis, un edifici del segle xv i un dels millors exemples de l'estil gòtic-català de Sicília. Tal com succeeix quan es passeja per tota l'illa, hom té una estranya sensació en veure's envoltat de la gran riquesa del seu passat grec, medieval i barroc, entre la deixadesa d'una població que sembla haver esborrat del diccionari la paraula bello. Les sales del museu tenen un disseny museogràfic obsolet, una il·luminació deficient i uns vigilants poc entusiastes, alguns dels quals són presos reinserits que han complert part de la condemna per delictes relacionats amb la Cosa Nostra!. Després de creuar diverses sales amb exemples magnífics d'art medieval, arribem a la sala X; al mig, en el centre d'un plafó blanc, hi trobem una finestra amb L'Anunnciata. Rep llum natural d'una finestra propera en la mateixa direcció que la llum que rep Maria de l'arcàngel Gabriel, des de l'esquerra del quadre. L'obra, un veritable capo d'oro (obra mestra) de la pintura universal, pintat possiblement a Venècia el 1475, és un magnífic exemple de la fusió entre la pintura flamenca i els valors dels renaixement (perspectiva, simetria i idealisme de les escenes).
El bust de Maria, sortint darrere d'una taula sobre la qual hi ha un faristol i un llibre obert, mira cap a la dreta, i, mentre s'agafa el vel de color blau cobalt amb l'esquerra, estén la mà dreta creant un nou pla de representació que sembla venir cap a nosaltres i dona moviment a la composició. Deia l'historiador Roberto Longhi que aquesta és la mà més bonica que mai ha vist en l'art. El seu gest, solemne i humil alhora, la seva mirada magnètica, el seu imperceptible somriure, la puresa de la composició, i la gran economia de medis, creen un efecte hipnòtic que es multiplica en ocupar nosaltres mateixos el pla des del qual l'arcàngel Gabriel anuncia a Maria que per la gràcia de l'Esperit Sant durà al món el nostre salvador.
Participar de l'escena produeix, doncs, un efecte transformador en com mirem i què fa aquesta mirada amb nosaltres, un efecte que també es produeix en un altre quadre d'Antonello da Messina que també mereix una visita. Es troba a Cefalù, un poble proper a Palermo, i en un petit museu de nom Mandralisca. El Retrat d'un home és un petit retrat pintat cap al 1465 en el qual un home ens mira amb un somriure maliciós i una actitud desafiant. La seva expressió facial contrasta amb la simplicitat de la composició, fons negre, barret negre i indumentària negra i blanca, composició i colors que accentuen el pertorbador de la seva mirada. Anomenat l'ignoto, el personatge del quadre va inspirar Vittorio Sgarbi, conegut i polèmic escriptor i crític d'art, l'organització d'una exposició al voltant de l'art del dolor i la crueltat, a Torí l'any 2005, anomenada El mal.
Deia el filòsof alemany Hans-Georg Gadamer que tota obra d'art és una invitació a la conversa. Una conversa que pren sentit quan la mirada de qui mira s'uneix amb la de qui és mirat.