Quan el 26 de novembre es clausuri la 57a edició de la Biennal de Venècia, "la més inversemblant de les ciutats", com l'anomenava Thomas Mann, l'art del segle XXI haurà contribuït a augmentar la fascinació que la ciutat ens produeix. Deia Petrarca, el 1364, que Venècia "era rica en or, però més rica en fama". Però la fama també té un preu. En el viatge de tornada llegia que a partir del 2018 l'accés a la plaça de Sant Marc, les basíliques i els museus serà restringit i caldrà una reserva prèvia. Les autoritats s'han vist obligades a regular l'afluència de turistes per a evitar malmetre més l'arquitectura de la ciutat. Potser a Menorca caldrà algun dia actuar de forma similar si volem mantenir la bellesa natural de l'entorn. De ben segur que aquestes polítiques seran cada vegada més comunes.
Es difícil resumir en poques paraules l'extraordinària diversitat de propostes artístiques que presenta la biennal. D'entre les més destacables voldria esmentar les del Líban i l'Iran, dues aproximacions al diàleg entre l'arcaic i el contemporani carregades de poesia. Zad Moultaka és un músic i artista libanès de cinquanta anys que a una nau d'Arsenale Nord presenta una instal·lació en la qual d'un artefacte gegant sorgeixen veus a imatge i semblança del Codi d'Hammurabi. Amb una il·luminació crepuscular variable, el conjunt venera Samas (el déu babiloni del sol i la justícia).
En el vestíbul del Palazzo Donà delle Rose, un palau deliciosament decadent al barri de Cannaregio, l'Iran presenta la "Caduta delle meteoriti", de Bizhan Bassiri (Teheran, 1954). Es tracta d'una instal·lació on predominen tòtems d'aspecte magmàtic i daurat en una síntesi entre els arquetips de l'art persa i el grecoromà. Responen al seu manifest El pensament magmàtic, de 1985, en el qual estableix la seva pròpia definició d'art, fonamentada en un lèxic, una poesia i un caràcter visionari que es tradueix en una concepció de la forma i el contingut personal i imaginativa.
De caire més lúdic i kitsch és "Counterbalance", el pavelló de Corea del Sud. Dos artistes, Codi Choi i Lee Wan, responen a la pregunta: Com les històries individuals es relacionen amb les històries nacionals? El primer ho fa amb una instal·lació de neons de colors que recrea els casinos de Las Vegas i Macao parodiant la dominació cultural d'occident. Lee Wan reflexiona sobre el temps que individus de diferents geografies han de treballar per a fer front a les seves necessitats bàsiques. Sis-cents rellotges ocupen les parets d'una sala on les manetes de cada rellotge corren a diferents velocitats. En cadascun hi ha escrit un nom, data de naixement, professió i nacionalitat.
D'entre les exposicions anomenades col·laterals cal aturar-se a l'abadia de Sant Gregori, un exquisit claustre proper a la basílica de Santa Maria della Salute. Jan Fabre, extraordinari artista, exposa obres creades entre 1977 i 2017, en les quals condueix l'observador a la contemplació de la vida i la mort des d'una perspectiva filosòfica, espiritual i política. Ho fa amb cranis fets de vidre i esquelets de petits mamífers. El vidre, per la seva transparència, real i metafòrica; els ossos, a part del significat obvi que tenen, són una referència en la pintura flamenca, que utilitzava pols d'ossos. S'afegeix així una referència a la història i la tradició de l'art antic i modern, una reinterpretació de les relacions entre el passat, el present i el futur.
Al Palazzo Zen, a Cannaregio també, una magnífica exposició de Luca Campigiotto mereix una aturada. Fotografies de gran format, acolorides i brillants, retraten ciutats xineses d'avui i paisatges muntanyosos. Sense presència humana o de cap altre ésser viu esdevenen imatges silencioses i icòniques de la Xina del present i del passat.
S'esgota l'espai i ens queda per tractar una de les exposicions de més èxit de Venècia: "Treasures from the Wreck of the Unbelievable", de Damien Hirst, al Palazzo Grassi i a la Punta della Dogana. En una paraula, el que aquest artista ens proposa és un engany, un fake, la invenció d'un suposat naufragi de l'època romana que ha permès fer aflorar a la superfície escultures en or i plata de Mickey Mouse, el gos Goofy i distintes divinitats de llocs dispars geogràficament. Torna així a afegir-se al ball de la confusió que tants rèdits econòmics li reporta.
Lee Wan. Proper time.