Vivim temps en els quals un nou puritanisme s'estén per museus, universitats, xarxes socials i governs posant en perill les llibertats de les democràcies occidentals. En la banalització de la cultura i la seva reducció a entreteniment, desposseint-la de significat i profunditat intel·lectual, paraula per cert també desprestigiada, hi ha un interès per reduir el nivell cultural de la població i fer-la més manejable i submisa. La censura institucional no persegueix cap altra cosa que l'autocensura dels creadors, i amb aquesta el final de la capacitat crítica de l'ésser humà, aquella que ens ha fet evolucionar i ser millors persones.
En el darrer any són nombrosos els casos de censura en les arts visuals que han transcendit: el Brasil, la Xina, Hongria, Polònia, Rússia, Sèrbia, Turquia, els Emirats Àrabs, els Estats Units, Alemanya, etc. Qüestions de gènere, crítiques al sistema polític o econòmic, denúncies al creixent control governamental sobre els ciutadans, als símbols nacionals o als seus representants polítics o continguts sexuals considerats immorals són alguns dels continguts censurats. Sobre aquest darrer aspecte dos exemples molt il·lustratius criden poderosament l'atenció: Facebook va clausurar el compte d'un mestre d'escola francès per haver penjat una imatge de L'origen del món, de Gustave Coubet, exposat en públic des de 1951 al Museu d'Orsay de París; un professor de Utah (EUA) va ser acomiadat fa un parell de mesos per mostrar fotografies de Jean-Auguste Dominique Ingres, Amedeo Modigliani i d'altres mestres de la pintura universal en les quals hi havia nus.
Els censors, des de la seva ignorància, confonen la realitat amb l'art (la literatura o el cinema) sense entendre que l'espectador que contempla una creació artística contempla una reflexió sobre aspectes de la vida des del camp de l'estètica. Si l'art té com a funció qüestionar la nostra experiència i el nostre lloc en el món, indefectiblement la transgressió és consubstancial a l'art. "Tot art és un delicte no comès" va dir Theodor Adorno, el filòsof.
La transgressió però no és vàlida per si mateixa. Ha de néixer d'una pulsió de llibertat i coneixement i després d'un llarg tracte amb l'essència del sagrat, com deia George Bataille. I és aquí on cal exigir als artistes contemporanis responsabilitat. La transgressió en l'art només tindrà sentit quan neixi d'una reflexió profunda generadora de nous significats i d'una proposta estètica renovadora. La banalització en l'art deixa sense arguments els defensors de la llibertat d'expressió.
El judici estètic no és un judici moral. L'obra d'art es deu primer de tot a l'estètica, que ens proporciona goig, plaer i emoció. Es fa doncs difícil concebre una gran obra d'art com quelcom censurable moralment si és contemplat des de la perspectiva estètica. No s'ha demostrat que la contemplació d'una obra d'art inciti a una conducta immoral, més aviat té un caràcter catàrtic. Però suposant que així fos ens podem demanar si són els censors millors guardians de la moral del poble al qual diuen protegir. Millora l'estatura moral dels ciutadans impedir-los fer una elecció, fins i tot una mala elecció? No és cert que els censors actuen segons els seus prejudicis individuals oblidant els desitjos dels que els van nomenar?
La galerista Helga de Alvear va retirar del seu estand, en la darrera edició d'ARCO, una obra de Santiago Sierra titulada Presos políticos a petició del director de la fira i a instàncies del president d'IFEMA. La decisió de la galerista responia al seu desig de ser present a la propera edició. Autocensurant-se Helga de Alvear posa de manifest el qüestionament que els agents de la cultura i els artistes pateixen avui, no tan sols a Espanya sinó al món sencer.
Santiago Sierra. Presos políticos