Síguenos F Y T I T R

Un pioner a Menorca (i II)

|

Francesc Hernández Mora era un home disciplinat i constant. Treballava cada dia a la seva casa de Ciutadella dibuixant i exercitant el braó. La seva agilitat li permeté fer front al paper blanc (o negre) amb la seguretat de qui sap que la tècnica està al servei del creador. Camilo José Cela va dir en una ocasió: "Aunque no se me ocurra nada no me levanto de la silla. Es el trabajo de cada día, cuando llega la inspiración que me encuentre trabajando". Tal com deia Carl Jung la creativitat és la curiositat i la recerca del sentit de l'existència. Hernández Mora, aïllat de l'entorn i solitari, cercà amb la seva obstinació i insistència la creació d'un món plàstic que aflorava del seu inconscient. La seva nombrosa producció, quasi tota damunt paper, posa de manifest la rellevància d'aquest suport com a vehicle per a l'expressió espontània, empremta unívoca de l'artista.

Francesc Hernández Mora és, com ja vam dir en l'article anterior, el primer artista menorquí que abraça l'abstracció com a llenguatge artístic. L'experimentació que va dur a terme, i que es pot contemplar a l'exposició organitzada per l'Ajuntament de Maó a Ca n'Oliver, comprèn tres àmbits diferenciats: "Figures", "Monotips" i "Trames".

Unes figures, totes fetes amb tinta negra sobre paper blanc, que tenen un marcat caràcter pictòric en què la línia és absent i és la pinzellada la que defineix les formes. Els ombreigs, les qualitats matèriques de la tinta, els degradats i l'expressió del gest formen figures amb una forta càrrega simbòlica i al·legòrica. Sovint contenen formes antropomòrfiques que podríem relacionar amb les escultures primitivistes en fang que l'autor va elaborar els anys quaranta i cinquanta. Unes altres, fetes amb llapis, tenen un fort caràcter volumètric i, lluny de tenir una intencionalitat representativa, desenvolupen estructures geomètriques abstractes a l'espai.

Francesc Hernández Mora es va interessar també per les qualitats expressives del color i la taca mitjançant els monotips, obres úniques resultants de l'empremta d'una matriu de vidre en la qual s'aplica la pintura. A diferència de les altres dues vies d'investigació ("Figures" i "Trames"), en "Monotips" l'atzar té tot el protagonisme. L'ordre i l'equilibri és substituït per l'inesperat, el sorprenent, al marge de tota narrativitat. Són obres que s'inscriuen en el corrent informalista que en aquells anys iniciaran un fructífer camí cap a la dissolució de la forma prioritzant les qualitats plàstiques del color, la textura i la matèria. L'artista ens va deixar una bona quantitat de producció sobre paper que l'exposició "INÈDIT. Francesc Hernández Mora" recull a bastament.

Una tercera línia de treball ens ha deixat el nombre més gran de dibuixos, que constitueixen la donació que l'any 2005 va fer Antoni Seguí Parpal a l'Ajuntament de Maó. L'exposició en presenta setanta-nou. Són petites obres sobre paper fetes amb tinta sèpia, tinta negra i retolador, en les quals l'artista construeix, a partir del concepte de trama, estructures dinàmiques que tenen l'origen en la natura. La línia d'un llamp, l'espiral, les formes radials, les formes modulars o les explosions magmàtiques contenen les forces dinàmiques que són origen i manifestació de les formes. En totes hi ha continguda una tensió que l'autor plasma en línies i traços vigorosos multidireccionals mitjançant una composició oberta, centrífuga.

Aquest dinamisme, proper a l'art cinètic, genera un moviment que adquireix profunditat i tridimensionalitat gràcies a les trames que, essent protagonistes o subjacents, construeixen la composició. Aquestes trames, línies creuades horitzontals i verticals, no són línies rectes, ans al contrari, són corbes i obliqües, així trenquen el repòs de la línia recta i produeixen una sensació de moviment, inestabilitat, gràcia i ritme que les fan extraordinàriament suggeridores.

Deia Heràclit que la vida tan sols és possible gràcies a la lluita de contraris: l'arbre no existiria sense l'oposició entre la llavor i la terra; la llum, el dia, no existiria sense la nit, la foscor. La tensió és, per tant, l'enfrontament entre forces oposades, un desequilibri, una vibració que neix del que és engendrat pel que no és.

Francesc Hernández Mora, des del seu exili interior a la Menorca dels anys seixanta, va saber copsar aquestes forces primigènies i les traslladà al paper per crear unes obres d'art úniques i pioneres en l'art menorquí del segle XX. La contemporaneïtat del seu art es fa palesa amb el vídeo que clou l'exposició, obra de Macià Florit amb música d'Alan Florit. La seva magnífica reinterpretació ens obre els ulls i la ment a noves dimensions.

No vull acabar sense recordar que ha estat gràcies a l'empenta i determinació d'Ángeles Hernández que avui podem gaudir d'aquest llegat. Gràcies Ángeles!

Lo más visto