Magnum opus és un terme originari de l'edat mitjana referit a l'obra que els aprenents artesans havien de crear per poder ser considerats mestres i poder establir el seu propi taller. La creació artística de l'home assoleix en la chef-d'oeuvre ('obra mestra') les quotes més elevades de perfecció tècnica, transcendència, capacitat comunicativa i complexitat formal i iconogràfica.
Dues obres mestres concebudes al segle XVII, en ple barroc, són encara avui admirades i reconegudes com les més extraordinàries creacions de l'home: una novel·la, Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, i un quadre, Las Meninas, de Diego Velázquez.
On rau la seva excel·lència? Què en fa unes obres revolucionàries, atemporals i difícilment superables? Don Quijote de la Mancha és de fet una novel·la sobre la novel·la, com Las Meninas és una pintura sobre la pintura. Ambdues són narracions complexes que contenen diferents nivells de significació i arguments que s'entrellacen. La seva lectura esdevé així oberta, susceptible de ser interpretada des de diferents angles i resta sempre inacabada. Tant l'una com l'altra ens proposen una visió integral del món trencant les barreres entre realitat, ficció i somni, entre actors, autor i espectador. D'aquesta manera hom se sent partícip i interpel·lat; s'obren molts interrogants, alhora que s'obtenen poques respostes. Un fort magnetisme també ens farà sentir-nos-hi atrets, és l'anomenat fet transcendent.
Las Meninas (1656) és una pura paradoxa. Si bé es tracta d'un retrat reial, els reis en són absents, tan sols el seu reflex en un mirall els representa de manera indirecta. Velázquez trenca així amb la tradició del retrat reial i crea una escena en la qual forma i contingut es troben en clara contradicció. Què fan els diferents personatges? Per què s'ha format el grup? Per què miren cap a nosaltres? La literatura existent al voltant d'aquesta paradoxa i les seves interpretacions és inacabable, fins al punt que l'historiador Jonathan Brown anomena síndrome de Las Meninas l'esgotament que l'estudi de l'obra produeix. No és casual que el pintor Luca Giordano (Nàpols, 1634-1705) qualifiqués el quadre com "la teologia de la pintura".
Tots els personatges del quadre excepte tres dirigeixen la mirada cap a nosaltres, que suposadament ocupam la posició dels reis. Així esdevenim model i espectador al mateix temps, de manera que ens demanam: ens veuen o veim? Construint aquest joc de mirades Velázquez ens obliga a formar part del quadre alhora que ens hi assigna un lloc privilegiat. Es posa en evidència que mirar un quadre no és només entendre el què, el com, el quan i el qui, sinó també deixar-se mirar per l'obra, entendre què fa el quadre amb nosaltres.
Las Meninas és també un prodigi de la tècnica pictòrica. Velázquez, en la recerca per establir una connexió entre l'art i la realitat, fonamenta el seu art en la llum i el color. Les pinzellades, soltes i empastades, al·ludeixen al motiu més que no pas el descriuen dibuixant-lo. És per això que Edouard Manet (Paris, 1832-1882) el va qualificar com el primer pintor impressionista. Pel que fa a l'estructura del quadre, la composició, el mestre Velázquez fusiona magistralment la perspectiva geomètrica amb l'aèria. Mitjançant l'alternança d'espais il·luminats i en penombra, i la degradació progressiva dels contorns, aconsegueix el que mai més ha estat possible: pintar l'aire.
En una ocasió a Salvador Dalí li van demanar què salvaria del Museu del Prado en cas d'incendi. Sense dubtar-ho va respondre que s'enduria l'aire i especialment l'aire contingut a Las Meninas, que és l'aire de millor qualitat que existeix.