En el seu llibre La estetización del mundo, Gilles Lipovetsky i Jean Serroy analitzen l'apoteosi de l'estètica que vivim en el nostre sistema econòmic. Els productes de consum, els espais urbans, els negocis o les activitats humanes s'embolcallen d'un estil i d'una estètica que cerca viure una experiència lúdica, divertida i efímera. Així, un plat o una granera esdevenen objectes bells, una desfilada de moda sembla una performance, una oficina bancària sembla el vestíbul d'un hotel, els centres urbans es "disneyitzen" per rebre turistes, els jardiners es converteixen en paisatgistes, els perruquers en estilistes, els cuiners en creadors culinaris o els tatuadors en artistes del tatuatge. Paradoxalment, però, tot i que cada vegada ens envolta més bellesa, les nostres vides no són més harmòniques i la missió emancipadora de l'art queda reduïda al bonic i decoratiu.
En aquest context, hi ha artistes que no se senten còmodes en veure com s'abusa de la paraula artista i es buida de contingut; prefereixen anomenar-se pintors, escultors, gravadors o fotògrafs. És el cas de Mikel Díez Alaba (Bilbao, 1947), que des de 1976, quan arriba a Menorca, exerceix l'ofici de pintor silenciosament, rigorosament. Amb la seva arribada a l'illa inicia un procés d'investigació i reflexió que l'allunya dels corrents artístics majoritaris d'aquell temps, dels quals forma part amb èxit, i inicia un camí propi en què cerca respostes a la pregunta: per què pint?
Una primera resposta la troba "en la necessitat de conèixer-se per així poder ser útil al seu entorn immediat (família, veïns, amics...) i a la societat". Una segona, i conseqüència de l'anterior, serà la d'estudiar i entendre el procés històric de la pintura: les tècniques, suports, autors, moviments, etc. Després d'un llarg camí Mikel Díez Alaba ha assolit la llibertat que dona el coneixement i la seguretat en el domini tècnic, que li permet pintar amb qualsevol tècnica o instrument, fins i tot amb els dits.
La seva pintura és avui un clam a la vida, a una vida on el petit i el gros, el tot i el buit, la llum i la foscor, l'atzar i la certesa, la geometria i l'informal conviuen harmònicament. Pinzellades subtils o enèrgiques, multidireccionals i plenes de lirisme, omplen de vida paisatges lleugerament esbossats i creen en l'espectador un sentiment de pertinença a un món conegut però alhora estrany. Arcàdies que ens remeten a Giorgione, Claudio de Lorena o John Constable. Una llum interior obtinguda per veladures i plans que ens acosten a una llum metafísica, propera a allò místic, que Mikel ha heretat del barroc i dels romàntics com William Turner. Hi ha en la seva pintura una visió cosmogònica del món en la qual sovint una petita pinzellada, quasi insignificant, adquireix tot el protagonisme en donar-hi vida, com la tradició oriental bé ens ha mostrat. Així, el macrocosmos i el microcosmos coexisteixen en els paisatges de Mikel Díez Alaba, ja siguin obres de gran format o els Mínimos pintats el 2012-2013, petits acrílics sobre paper d'11 x 6 cm. Amb ells l'autor utilitza l'escala per cridar l'atenció sobre la fascinació que el que és petit produeix en ser expressió del tot. Per reforçar aquesta idea Mikel Díez Alaba transfereix aquestes imatges a vinils de gran format mitjançant escàners d'alta resolució. El resultat permet copsar els gruixos de pintura i el gest d'aquestes minúscules pinzellades en una nova dimensió.
Hi ha en la seva pintura un profund sentit de l'estètica. Una estètica però que neix d'uns valors ètics i de compromís, així com d'un coneixement profund i rigorós de la pràctica artística. Un pintura amb fonament.
2016. Acrílico sobre papel, 90x70 cm