A la Barcelona dels anys vuitanta, dinàmica, creativa, ambiciosa i preolímpica, una sèrie de pintors s'aferraren al pinzell i als tubs d'oli per a seguir pintant la quotidianitat, la vida en la seva dimensió més lúdica. Se'ls va incloure en un moviment anomenat neofiguratiu que reivindicava la tornada a la representació de la realitat en veure com l'abstracció esdevenia un camí sense sortida que podia dur a la supressió de la mateixa obra d'art.
La seva pintura, a diferència dels realistes o impressionistes, s'apropava a l'expressionisme, definit per l'espontaneïtat expressiva de la pinzellada, un cromatisme vigorós, violent fins i tot, temàtiques eminentment urbanes i un caràcter lúdic i vitalista. Els germans Josep i Ramon Moscardó acabaven d'exposar a la sala Parés de Barcelona (1978) i de seguida van trobar què pintar, com pintar i per a qui pintar. Havien estudiat a l'escola superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, sota el mestratge de pintors com Ramon Sanvicens (Barcelona, 1917-1987), Jaume Muxart (Martorell, 1922) o Josep Puigdengolas (Barcelona, 1906-1978). Diu en Josep: «El professor ha de ser un bon pintor, si no només t'ensenya teoria». Arran d'això, em ve a la memòria que en el pla d'estudis de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el dibuix no hi és com a assignatura.
Els germans Moscardó són bessons univitel·lins nascuts l'any 1953, i per això són molt semblants físicament, tot i que no idèntics. La seva pintura també és molt semblant, però no idèntica. Sí que és idèntica, però, la seva motivació per pintar el que té de bonic la vida. Les seves obres són cants a la llum, al color i a les vides de tots nosaltres, dels cans i els moixos, les ciutats i el camp, el mar i el paisatge. «Pinto les parts maques de Maó, les lletges no les pinto», diu en Ramon. «Hem de cuinar el que ens mengem, no cuinaràs una cosa que no et menjaràs», afegeix en Josep.
L'església de Sant Diego d'Alaior acull de l'1 al 31 d'agost una cinquantena d'obres d'en Josep i d'en Ramon sota el títol Estiu, estiu. Per a en Josep no és la primera vegada que exposa a Menorca, ho ha fet nombroses vegades, tant a Ciutadella com a Maó. Entrar a Sant Diego és, aquest mes d'agost, una festa en la qual ens reconeixem en els temes pintats i hi participam. «Si la gent hi va, s'ho passarà bé», assegura en Josep. Alguns dels quadres exposats són de gran format i representen el port de Maó (Josep) o Cadaqués (Ramon). Hi sovintegen les vistes urbanes i panoràmiques de Ciutadella, Maó i Fornells, així com marines en les quals no hi falten el llaüt, la tèquina i els banyistes.
La pintura dels germans Moscardó té un marcat component costumista que confereix a l'obra una forta narrativitat. Són obres que expliquen fets i situacions, descriuen llocs i racons que ens són familiars. Amb el seu domini de la perspectiva, les panoràmiques van fins i tot més enllà del nostre camp visual, produint-se la immersió de l'espectador en el que hi ha representat. La vibració cromàtica, la lluminositat i la vivesa de tot el que representa estan, en el cas d'en Josep, íntimament lligades al fet que encara avui pinta del natural, una pràctica ja quasi en desús malauradament.
Especialment interessants són també les dues grans teles d'interiors d'en Ramon Moscardó, un gènere en el qual s'ha mogut còmodament pintant escenes familiars i cafès a tall de cronista.
La conversa amb en Josep i en Ramon és com la seva pintura: amena, divertida, sorprenent i plena d'esquitxos de llum. En acabar, un d'ells declara: «El pintor figuratiu és un pintor domèstic, bona persona». Voilà!