Es matí se'n va es llum,
"és només aquí? No ho sé",
tot d'una surt as carrer
i es veu que és de gran volum,
haurem de canviar es costum
de tot lo que solem fer.
I posats en aquest cas
de casa no me puc moure
perquè no s'atura es ploure
per acompanyar es compàs,
sort que tenc fogons de gas
i es dinar no em costa coure.
Sense s'electricitat
perdem tot es protocol,
com que no n'hi ha pes rodol,
assegut m'he conformat
i amb quietud he escoltat
per sa ràdio es futbol.
Ja perdem tota sa fe
quan mos sorprèn sa foscor,
en entrar a s'habitació
s'hàbit sempre surt a ple,
ell es dit, sense voler,
se'n va a s'interruptor.
Es telèfon no funciona,
s'internet queda funest,
i resulta un poc molest
comprovar que res no dona,
i com que açò va p'estona
me'n vaig as llit molt més prest.
Me toca rentar a mà,
sa roba i tota sa seda,
i no puc treure moneda
perquè cap caixer no va,
i lo que més por me fa
és dutxar-me amb aigua freda.
És com tornar temps enrera
que era fosca tota nit,
una espelma fa delit
però s'ànima s'esvera
perquè en obrir sa nevera
ja sent olor de podrit.
Deixar a mitges no m'agrada
i mitja feina he retut,
nova moda ha revengut
a causa de s'apagada:
duc sa camia ruada
que planxar-la no he pogut.
Un no se sent satisfet
i es conforma amb poca cosa,
sa fosca no em fa cap nosa
només pens en aquest fet:
sense llum ni internet
no puc enviar cap glosa.
Així és sa naturalesa
és sa força d'aigua i vent,
mos fa viure amb incertesa
és sa vida en tot moment;
i ara, en 'ribar, sa sorpresa:
ja tornam tenir corrent.