La història de l'art estableix que amb l'acabament de la Segona Guerra Mundial el centre de l'art es va desplaçar de París a Nova York, on l'expressionisme abstracte s'havia de convertir en una mena d'esperanto. El Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia va inaugurar el 21 de novembre passat una exposició en la qual reivindica París com un poderós centre de producció artística en els anys posteriors a 1944 gràcies, entre altres motius, als artistes que fugien d'uns Estats Units conservadors, racistes i censors sota la bota del senador Joseph McCarthy. Aquesta relectura de la història per part del Reina Sofia ja va ser comentada en un article anterior i posa de manifest la creixent importància que ha tingut l'art de la perifèria i la marginalitat en l'art oficial o socialment acceptat.
Ben mirat, difícilment hi pot haver art original i autèntic si no és creat des d'un espai marginal, en els marges de la societat, de les convencions i de la moral. Aquells anomenats artistes que creen des del mainstream (corrents dominants) difícilment podran prendre la distància necessària per qüestionar l'status quo i oferir noves visions de la realitat.
Dos dies després de la inauguració al Reina Sofia s'inaugurava a la sala El Roser de Ciutadella l'exposició d'un pintor marginal menorquí: Josep Vives Campomar. Des d'un autoexili voluntari Pepe Vives va decidir mantenir-se allunyat de la vida pública fent una vida solitària i austera per entregar-se en cos i ànima al misteri de la creació. Amb aquesta exposició, el Consell Insular de Menorca, organitzador de la mostra, reconeix una trajectòria atípica a Menorca i un art que no ha format part dels corrents artístics majoritaris a l'illa en la història contemporània. Quan els gustos majoritaris de la població giraven al voltant del postimpressionisme, el realisme i més endavant la neofiguració, Pepe Vives seguia un camí solitari pintant bodegons, que l'apropava més a la pintura expressionista castellana i que amb els anys ha anat guanyant en color i llum fent-se més vibrant, més mediterrània.
La seva és una reflexió profunda sobre la representació de la realitat, la materialitat dels objectes i la seva presència. És una reivindicació de l'humil, el quotidià i el senzill. És també una reflexió sobre la vida i la mort: el procés de descomposició de les prunes, cebes i objectes pintats per salvar-los de l'oblit. La seva és la pintura del silenci, de les «vides silencioses» a les quals es referia Giorgio de Chirico.
L'exposició «Josep Vives Campomar. La quietud de les coses» vol facilitar el gaudi de les obres disposant-les de manera que la contemplació sigui més íntima i pausada. Per fer palesa la mirada pictòrica de l'autor els objectes utilitzats com a models acompanyen, en alguns casos, els quadres on són representats. Sovint l'embrió d'una composició es troba en un coup de foudre (enamorament) cap a un objecte, ja sigui una xocolatera de coure, un corn marí o un bol de vidre.
Assegut a una cadira atrotinada Pepe Vives lluita dia a dia, pinzell en mà, per expressar de la manera més simple i reveladora la realitat. Un procés lent i ple d'inseguretats, perquè, com deia Samuel Beckett, «ser artista és fracassar com ningú s'atreveix a fracassar». Tres bodegons que als nostres ulls podrien donar-se per finalitzats duen una cartel·la que ens adverteix: «En procés».
La marginalitat en què Pepe Vives ha viscut els seus setanta-vuit anys de vida i la seva dedicació total i absoluta a la pintura fan difícil establir on comença el pintor i on comença l'home. El vídeo que acompanya l'exposició posa de manifest aquests i altres aspectes de la seva vida en la veu de Guillem Frontera, Miquel Vilà, Josep Serra Llimona, Xavier Serra de Rivera i Emili de Balanzó. N'Emili i en Guillem, amics i valedors del pintor, han estat sovint el lligam que el manté en contacte amb el món habitat i en aquesta ocasió el seu impuls ha estat decisiu perquè l'exposició sigui una realitat.