L'any 2018 arriba a la seva fi amb una presència destacada de pintores surrealistes a diversos museus: Remedios Varo al Museo de Arte Moderno de Méjico; Dorotea Tanning al Museo Centro de Arte Reina Sofia; i Lee Miller a la Fundació Miró de Barcelona. Aquest interès pel surrealisme no ens ha de sorprendre doncs sempre ha estat present en els museus. La presència de tres dones pintores té en canvi un significat especial i forma part d'un procés global a occident en el qual la qüestió del gènere ha esdevingut un factor determinant en la programació i l'estudi de la història de l'art.
En el període 2003-2013 tan sols el 9,4% de les exposicions individuals als museus i centres d'art de l'estat espanyol van estar dedicades a dones artistes. Al Museo del Prado la primera exposició dedicada a una dona artista va ser el 2016 amb Clara Peeters. Fa dos anys també, a la Galeria dels Uffizi de Florencia, el seu nou director va anunciar que donaria visibilitat a l'obra de les pintores que formen part del fons del museu, la col·lecció més gran al món de dones artistes anteriors al segle XIX, fins ara ocultes. Plautilla Neri (1524-1588) l'any passat, i Elisabetta Sirani (1638-1665) la primavera passada, són l'inici d'aquesta nova política. També la Clark Art Institution, a Massachusetts, acaba de clausurar Women Artists in Paris 1850-1890, on s'examinava l'obra d'una trentena d'artistes simbolistes, realistes i impressionistes, desconegudes en la seva majoria.
En les biografies de totes elles hi ha una aferrissada lluita per desenvolupar una trajectòria professional al marge de l'àmbit domèstic, al que tradicionalment van estar reduïdes. La formació ja suposava per a elles un primer obstacle, ja que tenien l'accés vetat a les acadèmies, on posaven models nuus. Algunes van tenir èxit en un període de la seva vida, com és el cas de Lotte Lasertein (1898-1993) amb els seus retrats a la república de Weimar, per després caure en l'oblit, quan, per la seva condició de jueva, va fugir a Suècia. D'altres, s'autocensuraren, com Hilma af Klint (1862-1944), artista sueca que el 1906, abans que Kandinsky, ja pintava obres abstractes, però va deixar escrit que no es mostressin fins passats vint anys des de la seva mort. Unes poques formen part de la història de l'art, escrita per homes: Berthe Morisot (1841-1895); Artemisa Gentileschi (1593-c.1656); Sofonisba Angissola (1532-1625); Angelica Kauffman (1741-1807); Georgia O'Keeffe (1887-1986); o Mary Cassat (1844-1926).
Si bé és cert que el moviment surrealista va ser un moviment conduït per homes, la presència de les dones en ell és per primera vegada substancial i deixa empremta en la història de l'art. Dorotea Tanning, Leonor Fini, Remedios Varo, Teeny Duchamp, Eileen Agar, Lee Miller, Leonora Carrington, Frida Khalo, Dora Maar, i Maruja Mallo van ser membres actives d'aquest moviment, van ser respectades i apreciades pel seu treball, i van influir tant en l'art posterior com en altres àmbits (disseny, moda, etc.).
Dorotea Tanning (1910-2012) va ser una figura clau en el moviment surrealista nord-americà, especialment a partir dels anys quaranta, quan molts artistes arriben als Estats Units fugint d'Europa. De l'exposició que ara poden veure al Reina Sofia voldria destacar les seves escultures toves dels anys seixanta, fetes amb teixit i llana, on, des de l'erotisme, expressa el plaer ocult, la intimitat i l'alliberació en una època dominada per la guerra freda i l'anonimat que el consum de masses implica.
Lee Miller (1907-1977) va ser una figura cabdal en el moviment surrealista britànic. S'inicià com a model per després ser fotògrafa: «prefereixo fer fotografia que ser una fotografia», va dir el 1932. Els seus cossos fragmentats, les seves juxtaposicions insòlites i la seva mirada radical és l'avantsala de la fusió de l'alta cultura i la cultura de masses que caracteritzarà el pop art britànic.
També Remedios Varo (1908-1963) va ser una de les primeres dones que va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, el que li va valdre el sobrenom de la leona de Madrid. Tingué un paper destacat en el moviment surrealista a Barcelona (anomenat Logicofobista) i després a Mèxic, on es va exiliar. La seva pintura, carregada d'ironia catalana (va néixer a Anglès, Girona) i mordacitat mexicana transita entre l'ocultisme, el misticisme i una crítica ferotge al cientifisme que dominava l'antropologia i l'arqueologia a Mèxic.