A Quàntica,
fins al 24 de setembre, al CCCB de Barcelona, art i ciència dialoguen per
comprendre la realitat utilitzant les metodologies i llenguatges que els són
propis. En aquest cas, però, l'objecte de reflexió és la teoria més sorprenent
i amb major transcendència en el nostre món contemporani: la física quàntica.
Nascuda a principi del segle XX per donar resposta a la incapacitat de la
mecànica newtoniana d'explicar els fenòmens subatòmics, la quàntica ha obert
les portes a una nova comprensió de la realitat, una realitat en la qual la
idea de velocitat i espai és substituïda per la d'estats quàntics i
probabilitats. La mecànica quàntica va més enllà de l'estudi de les partícules
més petites existents (quark, pió neutre, bosó de Higgs, fermió) i s'ocupa
també de l'òptica, la física nuclear, l'astrofísica o la cosmologia, entre
d'altres. Entre les seves aplicacions quotidianes hi trobam els rellotges
atòmics dels GPS, la ressonància nuclear atòmica o la llum làser.
L'exposició presenta l'obra de deu artistes
que han desenvolupat les seves obres en una residència a CERN, un centre
d'investigació nuclear a Ginebra en el qual es troba l'accelerador de
partícules més gran del món. Mitjançant vídeos, instal·lacions, pantalles LED,
robots o sensors reflexionen sobre l'aleatorietat, la matèria física, la
funcionalitat del llenguatge en la nova era, el misticisme o la suggestió. Al
mateix temps, un itinerari científic ens exposa diversos estudis de laboratori
que plantegen alhora qüestions de caràcter filosòfic: podem saber amb certesa?;
existeix l'atzar?, o com descrivim la naturalesa?
La mecànica quàntica qüestiona la nostra
percepció del món, ja que ens obliga, amb humilitat, a començar a comprendre de
nou la realitat. Amb la física quàntica s'evidencia el misteri de la vida i la
constant revisió del coneixement científic. Quan Werner Heisenberg estableix
que els àtoms no són coses, sinó tendències, i que no podem conèixer al mateix
temps la posició i la velocitat d'una partícula d'un sistema quàntic, ens diu
que la realitat no és res més que un conjunt de possibilitats i que les coses
no són sòlides, són conceptes i idees. Ben mirat, estem condicionats per la
creença que el món exterior és més real que l'interior, mentre que la física quàntica
diu el contrari. El que succeeix dins nostre crea el que passa defora. Així,
quan mesuram el nivell d'estimulació d'una àrea cerebral davant la visió d'un
objecte comprovam que la mateixa estimulació té lloc quan imaginam aquest
objecte. La realitat percebuda és la resultant d'una elecció que feim entre
moltes possibilitats però tendim a elegir i repetir les mateixes experiències,
emocions, situacions, etc.
La Revista
Occidente publicà l'any 1932 un breu assaig en què Erwin Schrödinger, un dels pares de la
quàntica, pressuposava en la física moderna les qualitats filosòfiques i
culturals pròpies de les obres artístiques. Les relacions entre la ciència,
l'art i la bellesa tenen una llarga tradició, que durant molts anys va estar
també lligada a la religió. Per Isaac Newton si Déu havia fet l'univers, bell i
savi, les lleis de la natura havien de ser sàvies i belles. Hermann Weyl, matemàtic alemany, va dir:
«el meu treball sempre tracta d'unir veritat i bellesa: però quan haig
d'elegir-ne una o altra, elegesc la bellesa». A la ciència i a l'art s'ha unit
també la filosofia en la recerca de la veritat, i en especial, la veritat
fonamental: la unitat, ja que tots som un. Salvador Dalí cercà al llarg de la
seva vida la unió de distintes disciplines, una aproximació que és avui comuna
mitjançant la transversalitat del coneixement. En una ocasió, quan un
periodista de Le Figaro li demanà per què li interessava tant la
ciència, digué: «Perquè els artistes no m'interessen quasi gens. Crec que els
artistes haurien de tenir nocions científiques per caminar sobre un altre
terreny, que és el de la unitat».