Arran de la conferència que tingué lloc a
l'Ateneu de Maó fa unes setmanes, organitzada per Arts Society Menorca, sota el
títol "Rembrandt: Bohemian or bussinesman, Romantic or Rebel", a
càrrec de Jane Chow Thurlow, repassàvem en un article anterior la vida de
Rembrandt van Rijn, un dels pintors més grans que ha donat la història de
l'art. Mestre de bona part dels artistes holandesos en el seu temps, ha estat
un referent també per a pintors posteriors.
La ponent utilitzà alguns dels seus noranta
autoretrats com a fil conductor per analitzar la seva biografia al llarg dels
quaranta anys d'activitat artística. Es tracta, de fet, d'un cas extraordinari
en la història de l'art. Frida Kalho és un altre cas significatiu en què
l'autoretrat té un caràcter autobiogràfic destacat en la seva producció.
Mitjançant els successius autoretrats Rembrandt expressa com canvia el concepte
que té de si mateix. Des del d'un jove alegre, segur i emprenedor de les
dècades de 1620-1630, passant per la maduresa i l'equilibri de la dècada
posterior, fins a la vellesa, quan els seus autoretrats transmeten una gran
profunditat psicològica i es presenta a si mateix de forma crua i despullada.
Al llarg de la seva carrera el clarobscur
tingué una importància cabdal. Influït per Caravaggio, Rembrandt estudià
l'efecte de la llum i l'ombra per accentuar el caràcter escenogràfic i conferir
al tema una atmosfera emotiva i dramàtica. Ho feu, en la seva primera etapa,
amb pinzellades fines i precises, utilitzant pinzells de cerres suaus, com
molts pintors de l'època que pintaven miniatures. Introduí també les rascades
vigoroses amb la punta del pinzell per donar dinamisme als seus cabells,
poblats de rínxols. Amb els anys les pinzellades creixeren en mida i gruix i es
feren més lliures. Sembla que en els darrers autoretrats utilitzà fins i tot
els dits. El seu interès per les qualitats tàctils de l'objecte exigien que la
pinzellada fos empastada i el mateix pintor recomanava als visitants que no
observessin les seves obres des de poca distància.
Aquesta manera d'entendre la pintura i la seva
connexió amb la realitat presenta clares similituds amb la pintura que
Velázquez practicava en aquells mateixos anys a Espanya. L'edat d'or holandesa
coincidí amb l'edat d'or espanyola al segle XVII. Mentre Rembrandt, Frans Hals
o Vermeer revolucionaven la pintura als Països Baixos, Velázquez, Murillo i
Zurbarán feien el mateix a Espanya, els primers en una potència econòmica i
políticament creixent, els segons en un imperi en crisi. Sembla però que els
interessos polítics i les ideologies nacionalistes construïdes al llarg dels
segles XIX i XX han posat l'èmfasi més en les diferències que en les
coincidències, fent-ho extensiu a l'art, expressió de la ideologia nacional. L'exposició
que sota el títol "Velázquez, Rembrandt i Vermeer. Miradas afines" es
pot veure al Museu del Prado i que després viatjarà al Rijmuseum d'Amsterdam
així ho demostra.
Com digué José Ortega y Gasset "La unitat
de la pintura d'Occident és un dels grans fets que fan manifesta la unitat de
la cultura europea".