A «Terres llunyanes», l'article anterior, ens acostàvem a l'Índia de la mà d'un grup d'artistes balears. Acollits per la Fundación Vicente Ferrer, tingueren l'oportunitat de conèixer el treball que, des de 1969, du a terme aquesta organització en la defensa dels desposseïts, dels infants i de les dones, a les quals facilita l'empoderament. Aquell any Nalini Malani acabà els seus estudis de Belles Arts a la Sir Jamsetjee Jeejeebhoy School de Bombai. En aquesta escola, fundada pels britànics, aprengué els principis de la tradició europea de la pintura a l'oli. Tenia llavors vint-i-tres anys i una clara consciència de la tragèdia viscuda amb la partició de l'Índia i el Pakistan, ja que amb un any hagué de fugir de Karachi, on havia nascut, per refugiar-se, primer a Calcuta i després a Bombai. Nalini també ha dedicat la seva vida a denunciar la injustícia, l'opressió, i la discriminació i la violència exercida sobre les dones. Però ho ha fet des de la seva condició de dona índia i artista.
L'any 2019 la Fundació Joan Miró de Barcelona li concedí el Premi Joan Miró en la seva setena edició. Reconegut mundialment com un dels premis de més prestigi i major dotació econòmica, 70.000 €, li han precedit artistes com Olafur Eliasson, Pipilotti Rist, Mona Hatoum, Roni Horn, Ignasi Aballí o Kader Attia. Comparteix amb Joan Miró, a qui conegué a París i fou el seu far durant dècades, una gran imaginació i una clara consciència política i social. Tot i ser coneguda com a pintora, ella no se'n considera. Entén la pintura com el teclat per a un compositor, una ajuda per a somniar i compondre idees que trasllada a altres llenguatges com el vídeo, la instal·lació o les ombres xineses. Amb motiu del premi concedit, la Fundació li ha organitzat una exposició dels seus cinquanta anys d'activitat creativa, oberta fins al 27 d'octubre.
La seva obra té un caràcter marcadament narratiu en què les imatges arquetípiques i mitològiques s'entrellacen amb les contemporànies, creant una gran cosmogonia on passat, present, memòria, mite i denúncia són reinterpretats trencant amb la dicotomia orient-occident des d'una visió feminista. Nalini entén l'art com una eina de transformació individual i col·lectiva, i per a assolir-ho construeix un art comprensible i facilitador d'una experiència sensorial completa, immersiva, en la qual so, il·luminació i imatge formen un tot.
L'exposició comença amb les obres Les coses han canviat (2008) i No em sents? (2020), una performance-instal·lació amb grafitis i trenta-dos cilindres que giren projectant ombres a la paret per simbolitzar els coneixements profunds i intuïtius dels individus que ja ningú escolta i que són l'origen de la involució de les societats modernes. L'obra té el seu origen en el mite de Cassandra, filla dels reis de Troia que tenia el do de la profecia però que Apol·lo, després de ser rebutjat, va castigar amb la maledicció que ningú la creuria.
Escoltar les ombres (2007), quaranta-dues pintures inverses, és a dir, pintades al dors de vidres o metacrilats amb colors vibrants, formen una narració a tall de storyboard en què avions de combat es barregen amb imatges mítiques del Ramayana, el Bhagavata Purana o Alícia al país de les meravelles. Nalini Malani va ser una de les precursores del cinema experimental als anys seixanta a l'Índia, i en els seus vídeos Onanisme, Tabú, Natura morta i Utopia explora la discriminació que té lloc en els actes més quotidians. A Tot allò que imaginem com a llum (2017) una gran vidriera laica amb pintura inversa ens recorda el dolor de la partició de l'Índia i el Pakistan i la universalitat dels afectes i els sentiments humans.
L'exposició acaba amb Em sents? (2019), cinquanta-sis curts d'animació projectats a les parets de la sala que creen un efecte hipnòtic produït per traços ràpids que dibuixen i desdibuixen figures i textos de pensadors i creadors que han estat els seus referents (des de Milan Kundera, Noam Chomsky o Bertolt Brecht a Francisco de Goya o George Grosz). Nalini Malani denuncia de nou que continuam sense escoltar la veu de les dones.