Un 7 de març de fa cinquanta-set anys, el 1963, es fundà a l'illa el Grup Menorca, el primer grup d'art d'avantguarda en la història de l'art illenc. Els seus promotors, Arnulf Bjørndal, Ton Orth, Cornelis Rijk van Ravens, Jons Jansen i Jaume Ribalaiga revolucionaren una concepció de l'art que havia estat tradicionalment lligada a l'impressionisme i a l'academicisme. En el seu manifest fundacional es referien a Menorca com un "Jardí de Meditació" inspirat en la natura. Per a expressar-ho plàsticament recorreran als llenguatges artístics propers a l'informalisme, l'expressionisme abstracte i al primitivisme del grup CoBrA.
El primer, l'informalisme, havia nascut arran del drama de la Segona Guerra Mundial i del corrent filosòfic de l'existencialisme. El sentit de l'existència, l'angoixa, la por, la crítica a una societat estandarditzada i a l'anonimat de l'individu, i el fracàs de la civilització occidental a causa de les dues grans guerres abocaren nombrosos artistes a posar la mirada en el més humil, la matèria. Deixar que la matèria s'expressi per ella mateixa s'entenia com un retorn a l'origen, al magma original i primordial. Alhora, la matèria esdevenia un vehicle per a la contemplació mística. Si bé es tractà d'un moviment paneuropeu, amb exponents de la talla de Jean Fautrier, Wols o George Mathieu, a Espanya tingué un fort arrelament i la figura d'Antoni Tàpies en fou la més destacada.
L'interès per la matèria, per l'informe, no nasqué però en els anys cinquanta. Antoni Tàpies trobà en una obra del Bodhidarma, Contemplació del mur a Mahayana, un antecedent valuós on ja es tracta el mur com a suport o mitjà per induir pensaments i emocions. El filòsof Edmund Burke, al segle XVIII, establí com a categoria estètica el sublim, quan el dolor i la por poden ser font de plaer estètic (sempre que no constitueixin una amenaça real, és clar). Amb el sublim, el plaer estètic és alliberat de la funcionalitat de l'objecte i així reconeixem el misticisme dels objectes pintats per pintors barrocs espanyols com Zurbarán o Ribera i italians com Caravaggio, molt allunyats d'aquells que representaren els pintors holandesos, subjectes a l'anècdota i el pintoresquisme.
Ja en el segle XIX el pintor realista Gustave Courbet posà l'èmfasi en la fisicitat dels objectes, en les textures, lluminositat i brillantor, interès considerat llavors pels seus coetanis com a groller i de mal gust. Manuela Mena, conservadora del Museu del Prado, ha relacionat l'informalisme amb la pintura de Goya Ca enterrat a l'arena, en què el pintor dona tot el protagonisme al gruix del pigment i a les seves qualitats terroses. També la fotografia va cercar les qualitats expressives de la matèria a principi del segle XX. Eugène Atget i Brassaï retrataren murs, com també ho fa Jean Macalpine, artista contemporània que exposa les seves fotografies a la capella de Gràcia d'Alaior fins al 4 d'abril en el marc de l'exposició "7 pecats capitals".
Alguns autors opinen que es poden trobar antecedents de l'informalisme en el surrealisme en tant que aquest corrent artístic utilitza l'automatisme psíquic com a via de coneixement. Altres en troben en el dadaisme, amb la seva negació i corrosió de la realitat.
Els integrants del Grup Menorca trobaren a l'illa un jardí de meditació, on el paisatge, la vegetació i especialment la geologia inspirà les seves creacions. Els valors plàstics de l'orografia i les roques de l'illa han estat reconeguts després per molts altres artistes, com Toni Vidal, Paco Fiol i Laetitia Lara. En la pedra, la cosa més humil, símbol de fortalesa i unitat, també hi podem trobar bellesa.