En articles anteriors havíem tractat dos estris de gran interès per al pintor, la paleta i el cavallet. Avui és el torn de la pintura i, per tant, dels pigments, els colors, que barrejats amb aglutinants donen lloc a la pintura a l'oli i a les diverses tècniques pictòriques.
Segons l'origen, els pigments es poden dividir en naturals i artificials. Els pigments naturals poden ser dividits en orgànics i inorgànics, segons si l'origen és animal i vegetal o mineral. Els pigments inorgànics estan formats per minerals de composició definida i s'obtenen de terres, fòssils, etc., sota diferents formes químiques, com silicats, carbonats i sals de diferents metalls, entre els quals el més important és el ferro. Entre aquests trobam: el blanc de zinc, obtingut directament de l'òxid de zinc pur, el blanc de calci o blanc de Sant Joan, les terres ocres, els òxids de ferro, la terra de Siena, l'ombra d'os, terres verdes, la malaquita o verd de muntanya, el lapislàtzuli o blau ultramar natural, el grafit, la terra negra, etc.
Els colors orgànics naturals vegetals s'extreuen directament de fustes, escorces d'arbres, arrels, líquens, nèctar de flors, fruits i herbes. Entre aquests trobam la gomaguta, obtinguda d'una resina d'origen vegetal elaborada a Cambodja i Sri Lanka i molt emprada en l'aquarel·la. Els colors orgànics naturals animals, siguin pigments o laques, s'aconsegueixen de la cocció o de la carbonització del cos de petits insectes, tals com les cotxinilles, de mol·luscs marins o de diferents parts del cos dels animals, com ara ossos, banyes, dents, valves, etc. Entre els colors naturals animals podem destacar: les laques carmins i el carmí de cotxinilla, el marró de sípia i el negre d'ivori.
Els pigments artificials o sintètics són formats per les mateixes substàncies que els pigments naturals i per tant també s'obtenen dels recursos naturals, minerals, vegetals o animals. Són produïts per reaccions químiques sobre els metalls (òxids, sals, sulfurs, etc.) i els més estables i sòlids solen ser els inorgànics. Al llarg dels segles XIX i XX es van descobrir nombrosos colors i el procés químic ha substituït amb gran èxit el procés extractiu, de manera que molts colors ara s'obtenen directament de les diferents substàncies de base mitjançant processos de laboratori. La gran varietat de processos químics permet assolir un gran nombre de tintes amb les gradacions corresponents i a un menor cost que amb els procediments naturals.
Els pigments són de bona qualitat quan són resistents a la llum i quan el to es manté inalterable quan es barreja amb l'aglutinant. Hi ha nombrosos pigments utilitzats antigament que encara són emprats avui, especialment els ferruginosos i els negres per carbonització. Però nous pigments com els sulfurs de cadmi (groc de cadmi) i els òxids de crom (verd opac de crom) han substituït els derivats del plom, mercuri i coure, perquè són menys tòxics, més estables i amb més capacitat cobrent. No obstant això, el domini que posseïen els pintors antics en el maneig dels materials ha fet que les seves obres hagin arribat als nostres dies en un estat envejable. Així, per exemple, els verds i els blaus els protegien entre capes de vernís i el cinabri l'aïllaven amb veladures de gransa. D'entre els pigments antics destacables ja en desús cal assenyalar: orpiment (semblant a l'or i esmentat per Plini i Vitruvi), blanc de Sant Joan (obtingut per la trituració de calç, closques d'ou o calcinació de petxines i usat pels italians), blau egipcià (el primer pigment artificial del qual tenim notícia) o aerinita (mineral que es troba a Osca i Catalunya i que va ser utilitzat a les pintures murals romàniques pel seu to blau cel).
Antigament, la molta dels pigments la realitzaven aprenents especialitzats emprant una moleta de pedra i una làpida impermeable. Totes dues eren de pòrfir, una roca magmàtica amb una duresa superior al granit. Això donava un gra desigual i més gros que el molt mecànicament, de manera que no es requeria tant aglutinant i es podia conservar millor, perquè l'oli torna ranci. La molta mecànica apareix per primera vegada a Anglaterra el 1800 gràcies a Rawlinson, que presenta una moledora de corró. Entre els seus avantatges hi havia el fet que permetia evitar el contacte directe amb els pigments, molts tòxics. Els primers adequats per a ús artístic els va fabricar Blot a París l'any 1836. Si bé tradicionalment els artistes preparaven els colors a mesura que els necessitaven, cap al 1684 es té constància que els colors preparats eren emmagatzemats en bufetes de porc amb un tap d'ivori, per conservar així les propietats químiques de la pintura. No obstant això, es va haver de resoldre la tendència del pigment a separar-se de l'oli estant en repòs. Per conservar una consistència uniforme amb el pigment ben dispers a l'oli es van introduir additius espessidors com l'esperma de balena, el seu de vaca o la cera. De tots, la cera és la que sembla tenir millors resultats en petites proporcions (2 %). Els tubs d'estany no van aparèixer fins al 1840.