A la ciutat de Pàdua hi ha una petita capella que és capaç de produir en l'ànima un immens goig. Tant és així que és considerada l'obra mestra més gran del gòtic europeu, i el seu autor rebé i encara rep elogis pel seu mestratge. En trobam lloances a la Divina comèdia del Dant, al Decameró de Boccaccio o a les Vides de Vasari. Parlam del pintor Giotto di Bondone (República de Florència, 1266 - 1337). La decoració de parets i sostre en volta de canó li fou encomanada per Enrico Scrovegni, un ric usurer. En aquell temps els nobles i els burgesos rics competien entre si contractant els millors artistes per crear grans obres d'art i arquitectures que avui són part del nostre patrimoni cultural. Avui competeixen entre si per iots i jets i entre els seus interessos hi ha fer coa a les botigues de luxe per comprar-se una bossa o un vestit, com succeeix al passeig de Gràcia de Barcelona i a moltes altres cuitats del món.
Pintats entre 1303 i 1305 els frescos de la capella recullen la vida de Jesús i Maria seguint l'estructura tradicional dels quadri riportati, escenes emmarcades en rectangles perimetrats amb sanefes com si fossin tapissos. A la part inferior estan representats els pecats i les virtuts seguin la iconografia establerta, que ja vam tractar als articles sobre el cicle d'exposicions "7 pecats capitals". En entrar a la capella, en grups reduïts i després d'haver esperat a una sala d'aclimatació mentre visiones un vídeo, l'impacte és aclaparador. Tant és així que historiadors de l'art com Bernard Berenson el consideren fundador de la pintura moderna i d'altres el comparen amb Picasso quan suprimí la tercera dimensió amb el cubisme, o amb Marcel Duchamp quan inaugurà l'era de l'art conceptual.
Berenson apel·la als "valors tàctils" de la pintura de Giotto perquè amb ell neix la tridimensionalitat cent anys abans que la perspectiva fos desenvolupada per Piero della Francesca i teoritzada per Leonardo da Vinci com a perspectiva aèria. Per fer-ho, Giotto crea unes arquitectures buides en les quals habita l'aire i on els personatges creen la sensació de profunditat en funció de la seva posició en l'espai.
Però Giotto és conegut també per introduir l'emoció i la corporeïtat en els homes i dones representats. Els drapejats ja no són decoratius, tenen volum i moviment gràcies a l'ús del clarobscur. Fins i tot els rostres presenten un major realisme i expressen emocions. L'autor, en aquest sentit, no només pinta la història sagrada, també ens parla de l'amor, la tristesa, la soledat, el sacrifici o el dolor. Els recoman que cerquin imatges d'aquestes cares, perquè són d'una delicadesa exquisida.
I amb Giotto també neix una nova concepció del paisatge, un paisatge que ja no està subordinat al missatge religiós i en el qual els elements són símbols d'una vida espiritual. El pintor observa la natura i la pinta tal com és per inserir després les figures en el paisatge. Cent anys després Leonardo da Vinci i Durero dibuixaran paisatges concebuts com a motiu principal, i ja al segle xvi (entre 1500 i 1510) Giorgione pintarà La tempestat, el primer paisatge de la història entès com a gènere propi. En continuarem parlant, del paisatge com a gènere.