Hermann Weyl, físic i matemàtic, escrigué: "El meu treball sempre tracta d'unir veritat i bellesa; però quan n'haig d'elegir una o altra elegesc la bellesa". Al llarg de la història l'estudi de les lleis de la naturalesa sempre s'ha guiat per l'ideal de bellesa. Art i ciència són dues formes de coneixement distintes, que, sumades al coneixement revelat (el teològic i, per tant, immutable), conformen els tres pilars del saber. La ciència es val del mètode científic, i en ell el científic s'exclou de l'objecte de coneixement per assolir un coneixement objectiu i universal; en l'art, en canvi, el subjecte és present en l'objecte de coneixement i és partícip en l'establiment de relacions entre complexitats inintel·ligibles que formen part de l'esfera del sensible. Ambdós pretenen comprendre la realitat, però mentre l'art fa ús de la intuïció sense arribar a la plena comprensió, la ciència cerca comprimir la realitat reduint-la a fórmules i lleis.
Xavier Jansà (Palma, 1947 - Maó 2022), oceanògraf especialitzat en copèpodes, membre fundador de l'IME i col·laborador de l'Enciclopèdia de Menorca, visqué fascinat per la bellesa de l'oceà i els éssers vius que s'hi troben: "Una adequada observació de la realitat pot portar-nos al descobriment de formes molt més suggeridores que les inventades pel surrealisme". Aquesta fascinació es traduí en un impuls creatiu que el dugué a desenvolupar una carrera artística notable, que fins al dia 1 de juliol tenen ocasió de conèixer a la sala municipal d'exposicions Sant Antoni de Maó sota el títol "De Profundis Naturae", una exposició organitzada per l'Ajuntament de Maó i l'Institut Menorquí d'Estudis amb el comissariat de Tomeu Sánchez i Juan Elorduy.
En les obres dels anys setanta destaca per l'ús de recursos pictòrics molt diversos, com l'empastament, el grattage, el collage o l'ús d'arena i matèries diverses amb paisatges sovint abissals que semblen remetre a l'inconscient i a l'ocult. En certes obres, com Pedra-joia (1978), la influència de l'informalisme és molt patent, en d'altres, com Desierto paradójico. Paisaje Lanzarote (1968-70), la influència prové del surrealisme.
Els anys vuitanta, reprenent la seva passió pel naturalisme, que ja es manifestà a la infantesa, pintà grans obres realistes en les quals ens confronta amb hàbitats diversos: tropicals a Tríptic d'Iguaçú (1989), illencs a Tríptic de sa Mesquida (1994), o el marí al gran tríptic que es troba a la seu de l'Institut Oceanogràfic de Palma, en què es representen els distints ecosistemes marins i costaners. La seva estada a l'Antàrtida l'any 1986 i els dibuixos, guaixos i aquarel·les que en resultaren són extraordinaris.
La trajectòria de l'artista s'alimentà de dos interessos fonamentals: l'interès per la profunditat de l'espai i l'interès pel macrocosmos i el microcosmos, ambdós resultants del seu treball científic. El Jansà artista traslladà aquests interessos al món de la creativitat, un món regit per les lleis de l'art en el qual la realitat és manipulada per produir certes respostes en l'observador. Ja de petit havia mostrat predilecció per la construcció d'escenografies en plans seqüenciats (Teatrillo, al voltant de 1955), antecedents de les caixes amb metacrilats pintats dels anys vuitanta i de les "pseudopintures" dels anys 2000, en què Xavier Jansà construeix caixes amb vidres sobre els quals s'ha imprès una imatge digital.
El món digital (vegeu https://www.blurb.com/b/10571321-transiciones-y-detalles) esdevingué a partir de llavors el llenguatge amb el qual Xavier Jansà fou més prolífic i hi creà un món en el qual el microcosmos i el macrocosmos es fonen i la realitat es torna abstracta per deixar a l'observador reconstruir-la en llibertat.