Qualsevol suport pot ser adequat per transmetre una proposta artística. Darrerament, veim com el metacrilat és emprat per nombrosos artistes, com és el cas de Batuel Bayarri i Enric Servera a Menorca. Els tradicionals, però, han estat la fusta, el paper i la tela. Aquesta darrera suposà un gran avenç en la història de l'art i en devem la popularitat als pintors venecians. Una popularitat que nasqué d'una necessitat, la d'emprar un suport més efectiu contra l'entorn humit de la llacuna de Venècia, que dificultava enormement l'assecat de la pintura al fresc o de la pintura sobre fusta. A més a més, permetia treballar amb formats més grossos i en facilitava el transport, perquè podia ser enrotllada. Al nord d'Europa, però, la fusta continuà essent el suport més comú per a obres de rellevància fins a mitjan segle XVII.
Les teles foren al principi de cànem, paraula llatina derivada de cànnabis, però aviat el cotó i el lli es convertiren en el suport més habitual. Treballar damunt tela implicava, però, una preparació diferent de la de la fusta. Si bé en aquella s'utilitzaven capes superposades de guix i carbonat càlcic aglutinats amb cola animal com en la fusta, calia afegir-hi una emprimació que pogués satisfer les necessitats estètiques que sorgien i que estaven relacionades amb els efectes lumínics i cromàtics que es derivaven de la creació d'ombres, fons i colors. Aquesta emprimació, descrita per Antonio Palomino, Vicente Carducho i Francisco Pacheco (mestre de Diego Velázquez), consistia bàsicament en argiles i oli, que permetien segellar la superfície i construir una base lluminosa sobre la qual construir la pintura.
El Greco, influït segurament pels pintors venecians, feu servir una emprimació càlida en tons vermellosos a base de terra vermella, carbó vegetal, groc de plom i estany, laca vermella i atzurita, probablement emprant restes de la seva paleta. Sembla ser, però, que aquesta pràctica de fer emprimacions en tons vermellosos i grisosos ja l'empraven els pintors del nord d'Itàlia a principi del segle XVI i que al segle XVII s'estengué per tot Itàlia i arribà a Espanya, en què Diego Velázquez en va ser un dels màxims exponents.
Amb els anys la preparació es va anar reduint fins que desaparegué per prioritzar l'emprimació amb pigments a base de terres. Avui, però, a les botigues de belles arts les teles ja venen amb l'emprimació feta i és a Victor Claessens, empresari belga, a qui en devem la idea original, devers el 1906. L'empresa que duu el seu nom és la de més anomenada en teles de lli de distinta granulació.
No va ser fins al segle XVIII que els bastidors, l'estructura de fusta que sosté la tela, s'empraren de forma regular junt amb la tela, i a partir del segle XIX se n'inicià la producció industrial en sèrie. Als francesos d'aquest segle devem l'estandardització universal de les mides dels bastidors —van del 0 al 120—, en què es distingeix entre el format figura, paisatge i marina, aquest darrer el més apaïsat.