Si hom repassa la història de l'art a Menorca observarà que un bon grapat dels pintors que la societat menorquina té en alta estima han estat pintors vinguts de fora o que han desenvolupat la seva carrera artística fora de l'illa. Començant amb el degà de l'art menorquí, Giuseppe Chiesa, fins a arribar als nostres dies amb Matias Quetglas, l'illa ha estat sovint bé punt d'arribada o bé punt de sortida (Pasqual Calbó, David Allan, Anton Schranz, el Grup Menorca, Pere Daura, Jaume Ribalaiga, Francesc Calvet, etc.). En tots els casos, però, l'empremta de la menorquinitat s'ha evidenciat de formes diverses: a través del gènere pictòric, de les temàtiques, del sentiment, de la llum, del color o dels valors culturals implícits en l'obra. Tot i no haver-hi a Menorca una tradició pictòrica en sentit estricte, una escola, trobam, en molts casos, un fil conductor que fins avui ha estat present d'una manera o altra en la producció artística local: el gènere costumista i el gènere de les marines.
En aquest segon gènere una figura destaca per damunt de totes: Francesc Hernández Monjo. Maonès nascut el 1862, la seva obra es troba al cim de la pintura de marines a Espanya, reconegut per la crítica del seu temps i encara avui molt apreciat pels amants de la pintura arreu, començant per Madrid i, per descomptat, a Menorca. Que encara avui les seves pintures trobin reconeixement per part del públic ens diu que l'art d'Hernández Monjo encara és viu i present, és passat i present alhora, i això ens permet parlar de l'atemporalitat del seu art.
Ahir, divendres, s'inaugurà al Centre d'Art Ca n'Oliver. Col·lecció Hdez. Sanz – Hdez. Mora l'exposició institucional de Sant Antoni organitzada pel Consell Insular de Menorca “Francesc Hernández Monjo. Marines”. Oberta fins al 16 de juny, és l'exposició més gran organitzada mai al voltant de la seva obra. El caràcter antològic de la mostra ens permet recórrer la trajectòria d'Hernández Monjo des dels seus inicis a Menorca fins a la darrera època. A Barcelona, on s'instal·là el 1890, desenvolupà la major part de la seva carrera artística, tot i que amb freqüència vingué a Menorca, segurament embarcat en el vapor El menorquín, que sovint pintà i que a l'exposició es pot veure representat en diversos quadres. La seva especialització en el gènere de les marines no es pot deslligar d'una llarga tradició que es remunta al segle XVIII, quan la pintura de les vistes del port i de vaixells gaudeix d'una molt bona acceptació per part d'una incipient burgesia maonesa que floreix gràcies al transport marítim que l'ocupació anglesa promou.
La mostra s'inicia amb dues seccions que ens permeten conèixer el context històric i artístic en el qual va créixer. D'una banda, la seva pertinença a una destacada família d'erudits, orfebres, historiadors i artistes facilità, sens dubte, el desenvolupament de les seves aptituds artístiques. De l'altra, les seves relacions amb els pintors coetanis ens permeten situar-lo en el seu temps i entendre'n millor la trajectòria. Les seccions següents ens descobreixen quina va ser la seva evolució i com aquesta el dugué a renovar el gènere de les marines introduint nous recursos plàstics, noves composicions i noves temàtiques.
Però Francesc Hernández Monjo no fou tan sols un excel·lent pintor. Com altres membres de la família les seves inquietuds culturals abraçaren àmbits diversos i en el seu cas la música tingué un paper molt destacat. Els seus concerts de piano a l'Ateneu de Maó i la seva activitat com a compositor i com a investigador de la cançó popular i el folklore ens han deixat un llegat que juntament amb la seva pintura fan d'Hernández Monjo una de les figures més destacades de Menorca i ben mereixedor d'aquest homenatge.