A mitjan 1824 Francisco de Goya y Lucientes es disposava a fer un llarg camí amb cotxe de cavalls des de Madrid fins a Bordeus. Fugia de la repressió antiliberal de Ferran VII i allà es trobà amb altres amics exiliats. Bordeus era en aquell temps (i encara ho és avui) una ciutat burgesa i tranquil·la (els carrers solen estar buits, el trànsit rodat és escàs i a lla una de la matinada gran part dels carrers de la ciutat queden a les fosques per estalviar consum elèctric). Havia tingut un segle XVIII esplendorós quan a la producció de vi s’hi sumà el comerç de cafè, cacau i sucre, així com el tràfic d’esclaus, que convertiren Bordeus en el primer port de França i el segon del món després del de Londres. El baró Haussmann s’inspirà en Bordeus per dissenyar la reconstrucció del París medieval de Napoleó III. Aquestes paraules de Victor Hugo expressen molt bé la bellesa de la ciutat: «Preneu Versalles, afegiu-hi Anvers i tindreu Bordeus». No oblidem tampoc que Bordeus és la ciutat del gran assagista Montaigne, batle entre 1581 i 1585.
En arribar-hi Goya encara era pintor de la cort, càrrec del qual es jubilà dos anys més tard. Durant els quatre anys que hi visqué, fins a morir el 16 d’abril de 1828, Goya dedicà tot el seu potencial creatiu a una nova tècnica, la litografia, que havia après de José María Cardano, pioner a Espanya. El 1819, al seu taller de París, havia fet les primeres proves, i ja a Bordeus, a la impremta de Jacques Gaulon (58 Rue Saint Remy, avui plena de restaurants), estampà obres mestres com Los toros de Burdeos o Nuevos caprichos. Als setanta-vuit anys, vell i sord, l’interès pel llapis gras litogràfic (el que s’empra per dibuixar damunt la planxa i estampar després) el portà a abandonar la tinta xinesa i a explorar les qualitats expressives d’aquell. Es coneixen avui cent vint-i-tres d’aquests dibuixos (els preus oscil·len entre els cinc-cents mil i els dos milions d’euros), en els quals el pintor continuà mostrant l’interès pel seu temps amb temàtiques relatives a la política, la moral, la filosofia, els somnis o els costums, que el convertiren en l’autèntic pintor de la vida quotidiana.
Alternà els dibuixos amb miniatures, molt apreciades en aquell temps, i retrats. El darrer quadre que pintà, La lechera de Burdeos (vegeu imatge) és considerat com el testament artístic del pintor. Es creu que evoca Leocadia o la seva filla Rosario. Leocadia Zorrilla era la governanta que l’acompanyà aquests darrers quatre anys i Goya sentí una gran estima per la seva filla Rosario, a qui considerava filla pròpia. Goya tenia vuitanta-dos anys, però el tractament de la llum, la càrrega psicològica del retrat i l’expressivitat de la pinzellada combinada amb la taca han portat els historiadors a veure-hi la llavor de l’art modern i font d’inspiració per als impressionistes i expressionistes.
Goya encara és present a la ciutat amb la Rue Goya (carrer on tingué el segon domicili), les activitats que promou l’Institut Cervantes o una estàtua situada davant l’església de Notre-Dame (rèplica d’una de Mariano Benlliure que hi ha davant el Museu del Prado). El Museu de Belles Arts de Bordeus li dedicarà una gran exposició a final d’aquest any per commemorar el centenari de la seva arribada a la ciutat. El pintor Ignacio Zuloaga encarregà la làpida (vegeu imatge) que s’instal·là a la façana de la casa on morí, 57 Cours de l’intendance. Avui és la seu de l’Institut Cervantes, on s’allotja una extensa biblioteca amb més de 250 referències bibliogràfiques sobre el pintor.