Seria la restauració i rehabilitació de l’illa del Rei un miracle? Pregunta interessant, veritat?
Però així és com vam qualificar aquest projecte prodigiós, un diumenge fa poc, durant el berenar final que se celebra conjuntament voluntaris i visitants, aquests sempre entusiasmats, en Pere Jaume Bosch, en Miquel Sintes i jo per l’alegria que s’hi gaudeix.
Un esdeveniment inexplicable, extraordinari, meravellós que s’atribueix a intervenció divina, és la definició que he trobat en el diccionari pel concepte de miracle.
Segurament apel·lem a una intervenció divina quan no sabem l’explicació d’un fenomen rar o extraordinari. I molts miracles del passat avui tenen explicació científica, per exemple un arc de Sant Martí, un llampec o un terratrèmol.
Hi hauria alguna explicació científica per entendre com s'ha originat un fenomen tan poc comú com és la concòrdia d’un bon grup de voluntaris que diumenge darrera diumenge durant 20 anys seguexin dedicant-se a les labors de restauració i manteniment d'un hospital naval militar de més de 200 anys d’antiguitat, abandonat i desmoronat i a damunt s’ho passen bé fent-ho? Seria això un miracle? Hi ha hagut alguna intervenció divina que expliqui aquesta exitosa concordia? Fa falta recordar que la falta de consens és la tònica habitual en les relacions humanes? Des de les moltes parelles que se separen, les dissensions entre veïns, les trifulgues entre polítics i sobretot l’escalada bélica de l’actualitat? En canvi en l’illa del Rei després de 20 anys seguim contents treballant plegades.
Hi ha manera d’explicar aquest miracle d’una manera racional?
Segurament un dels motius més important de desavenencia és la denominada pulsió jeràrquica. Estem impulsats per una tendència, que segurament compartim amb la resta de primats, de marcar la nostra posició jeràrquica dintre d’un grup o col·lectiu. Tothom volem manar i dirigir als altres, tothom sabem com cal fer les coses. No obstant ser un bon líder precisa de tot una sèrie de requisits, ordre mental que posi ordre en els altres, capacitat d’organització, intel·ligència i tracte cordial cap els subalterns. Sabíeu que en les colles de macacos, el líder no és ni el més ràpid, ni el més fort, ni el millor caçador, ni el més intel·ligent, sinó el què sap crear aliances? Al menys que crear aliances sigui la manifestació més elevada de la intel·ligència, doncs creant aliances tens el teu costat al més fort, al més ràpid, fins i tot al més guapo i divertit. Sempre la suma d’individus té més força que aquests separats. no és així?
La figura del nostre líder, en Lluís Alejandre compleix sens dubte amb excel·lència tots aquests requisits. I encara que hi hagi alguna que altre desavenencia entre els individus d'una altre posició, el seu lideratge es acceptat gratament i «voluntàriament» pels voluntaris.
A damunt i sensatament la nostra participació dominical només és d’un parell d’hores. Què passaria si passéssim junts més estona? (Un somriure malèvol, per favor)
Però hi ha un altre motiu, potser més transcendental de concòrdia, i és la manca d’afany de lucre. El qué ens mou a participar diumenge darrera diumenge no és cap interès personal ni dinerari, sinó la desinteressada col·laboració en un projecte magnífic, en una illa preciosa, plena d’història, enmig d’una rada preciosa, totes plegades simplement amb l’afany d’aportar allò millor de nosaltres mateixos.
Aquí hem après que donar generosament dóna alegria. I això és un miracle. (Un altre somriure de complicitat aquesta vegada).
Serà veritat que aquest miracle se podria replicar en qualsevol altre indret en un món trasbalsat?
Vull pensar que és el missatge que s’emporten els nostres entusiasmats visitant. (Un somriure final)
Anton Soler i Ferrater
Voluntari