Les visites a Venècia no són comparables a les de cap altra ciutat, de fet, com va escriure Goethe el 1786, Venècia no pot comparar-se amb res que no sigui ella mateixa. Hom té la sensació de viure quelcom irreal que només el record, la memòria, fa real a posteriori. Cada dos anys el trasbals que els sentits experimenten es veu multiplicat per la presència de la Biennale Arte, que omple la ciutat d’art contemporani i genera un diàleg amb l’art del passat que ens permet prendre el pols de l’esperit del nostre temps. Aquesta seixantena edició, com les darreres, em deixa una sensació agredolça perquè dels centenars de propostes artístiques tan sols una dotzena m’han captivat. I també com a les anteriors el millor art hom el troba en els anomenats Evento Collaterali, fora d’Arsenale i Giardini, els dos recintes principals de la biennal. Es tracta d’exposicions i pavellons de països escampats per la ciutat que, al marge del discurs oficial, Strangeri Ovunque (estrangers a tot arreu), presenten obres que per sorpresa, dins un palau, un magatzem o a la vora d’un canal, reforcen l’admiració que els amants de l’art tenim per la creació artística contemporània. També es constata l’escassa presència de la fotografia, la nombrosa presència de nou de la pintura, la també nombrosa presència del vídeo i la instal·lació, i la generalització del brodat i el teixit com a mitjà d’expressió artística.
El discurs oficial gira entorn de la idea que tots som estrangers, tant si viatjam, ens exiliam o emigram, com si no. Sempre som la conseqüència d’una colonització o d’un moviment migratori, com a la mateixa Venècia, poblada originàriament per refugiats de les ciutats romanes, amb una població de cinquanta mil habitants que a l’estiu s’arriba a triplicar, d’estrangers. La biennal posa especial èmfasi en la idea de l’artista marginal, de l’indígena i d’aquells que han hagut d’emigrar per continuar amb la seva activitat creativa.
De les seus principals (Arsenale i Giardini) voldria destacar els pavellons d’Alemanya, el Líban i els Estats Units i la proposta de Pablo Delano. Aquest darrer, sota el títol «The Museum of the Old Colony», presenta a tall d’arxiu fotogràfic, i en clau humorística, l’ocupació que els Estats Units va fer de Puerto Rico i com avui, essent ciutadans de segona, viuen a casa seva com a estrangers. Tresholds és el títol de la instal·lació feta per Yael Bartana i Ersan Mondtag al pavelló alemany, en què exploren el llindar entre el passat i un futur incert, apocalíptic, al qual migram. Al pavelló dels Estats Units Jeffrey Gibson, descendent de cherokees, reflexiona sobre la deslegitimació que des del poder es fa de les cultures indígenes americanes i ho fa emprant les tècniques, els colors vius i la geometria que les caracteritza. Al Líban Mounira Al Solth s’inspira en el mite d’Europa (Zeus, convertit en toro blanc, segresta una princesa fenícia, la sedueix i la porta a Creta) per cridar l’atenció sobre el destí que moltes dones avui pateixen i la seva capacitat de resiliència, i ho fa mitjançant grans teles pintades suspeses en l’espai, màscares i l’armadura d’un vaixell.
Ja fora dels recintes de la biennal l’exposició dedicada a Julie Merethu al Palazzo Grassi posa de nou de manifest la gran potència creativa d’aquesta artista etíop-americana que dedica bona part de la seva producció al llegat de la cultura negra americana, i ho fa amb una fusió magistral entre el dibuix, la línia, i la pinzellada, el gest. Són obres complexes amb capes sobreposades en les quals dibuixos d’arquitectures o fotografies d’imatges digitals manipulades conformen l’estructura sobre la qual després les pinzellades soltes de colors suren i creen una musicalitat de gran lirisme.
Al pavelló de Catalunya, Carlos Casas presenta Bestiari, un altre de les sorpreses de la biennal d’enguany. En un antic magatzem de l’illa de San Pietro Castello, una instal·lació amb una gran pantalla i so envoltant reinterpreta el llibre d’Anselm Turmeda La disputa de l’ase (1417), una novel·la dialogada en català (i un dels primers llibres escrits en aquesta llengua) en la qual el frare Anselm és sotmès a un judici format per animals i presidit per un ase per haver pregonat que l’home és més noble i més digne que els animals. Amb la seva proposta, formada per imatges hipnagògiques i sons de la natura, Carlos Casas proposa trencar la dicotomia entre animals i humans per reivindicar un univers que és comú a tots.