Hem sortit puntualment a les 20.50 amb el gran avió cap a São Paulo, un monstre alat amb 330 persones ordenadament assegudes dins de la seva panxa. La butaca, regular, ni confortable ni massa estreta. Un incòmode refredat, que es complica per moments, em manté esmortit, inquiet, potser temorós davant la possibilitat d'estar malalt a un país llunyà. El vol, molt bé, malgrat unes quantes sèries de tremolors a la matinada, quan l'enorme aparell vola sobre l'atlàntic, ja a prop del Brasil. Pens en l'arquitectura que veuré, obres de Lina Bo Bardi, Oscar Niemeyer i Paulo Mendes da Rocha, però, sobretot, pens en el motiu primer que m'ha portat al Brasil i el calfred s'accentua, el ventrell s'estreny i se m'encongeix el cor. Sort que ens porten el berenar. Tota la nit ha fet un fred extrem i constant a l'avió, i només la manta regalada m'ha salvat de quedar congelat a una alçada brutal sobre la mar. Taps a les orelles i un aparell inflable per al posicionament del coll han suavitzat la duresa del viatge d’onze hores.
L'aproximació des de l'aeroport al centre de la ciutat la feim amb certa rapidesa: la pell del front aferrada al vidre de l'autocar, mig adormit, els ulls es volen tancar, la llum de la matinada que s'atraca des d'enfora, l'autopista buida. Edificis alts en construcció a l'extraradi de São Paulo, camps verds, torres de formigó ben dissenyades que atreuen la meva atenció, tot i el cansament, per les seves formes potents dins el paisatge. Edificis originals dels anys seixanta, calcul. Un sol de color verd, mig amagat encara, però que s'intueix que creixerà amb força, s'entreveu entre núvols ben grisos d'una lluminositat estranya. Un sorprenent reflex platejat domina l'horitzó urbà.
És de matinada. Entram al centre per avingudes buides, adormides en el seu silenci intens. Carrers amples i llargs on la vida sembla no existir dintre de les altes arquitectures ordenades en un cert caos aparent: gratacels apagats conformen el centre de São Paulo. Tot d'una ja comprov la mescla explosiva que conviu en aquesta ciutat, la més poblada del Brasil: edificis de luxe entre edificis més senzills i xaboles. Una gran quantitat de gent estirada al carrer, moradores de rua, persones que viuen a la intempèrie i, en aquestes hores primeres del dia, dormen pertot arreu. Una certa sensació de solitud a la gran ciutat m'envaeix.
Entr al Tryp Paulista Hotel de la cadena Melià, a la rua Haddock Lobo, en un barri de la ciutat teòricament segur, cap a les set del matí. He triat un hotel d'una cadena espanyola. Pens que potser no notaré tant la soledat d'aquest viatge incert. Em diuen que fins a les dues no disposaré d'habitació, però que si afegesc al pagament ja fet la meitat del preu en tindré una tot d'una. Com que el refredat s'està convertint en mal de coll, la febre puja i començ a estar KO, agaf l'habitació sense pensar-hi gaire. Just entrar i deixar la maleta sobre el llit, faig una trucada urbana amb el mòbil. Ningú no contesta a l'altra banda. La por comença a fer camí en el meu interior. El recepcionista m'ha dit que convé anar sempre alerta pel carrer, no trepitjar segons quins barris de la ciutat i no caminar sol a partir de les set del vespre. I, sobretot, no consultar mai un plànol turístic al bell mig del carrer.
He dormit unes hores. Despleg les cortines de la finestra i apareixen els gratacels veïns envoltats d'una grisor intensa. Som a una ciutat infinita i en guaitar m'he vist petit, insignificant, perdut, com en una pel·lícula de persecucions on el protagonista està amagat dins la buidor urbana i la càmera el mostra des de l’exterior obrint tímidament una finestra d'un edifici immens. Torn a fer una trucada al mateix nombre d’abans. Ara sent una veu brasilera que sembla dir que el nombre al qual truc no existeix. Un desfici m'està envaint. Decidesc partir a descobrir la ciutat.
Surt a l'avinguda Paulista, una antiga via on hi havia els xalets dels nous rics paulistes i ara és el carrer més famós i concorregut de São Paulo. Grans edificis, construïts substituint els jardins i cases antigues (encara en queda alguna convertida en bar, botiga o restaurant; cap és habitatge), seus de bancs, grans magatzems, comerços de tota mena, etc. i, enmig de tota aquesta mixtura, el Museu d'Art de São Paulo (1968), de l'arquitecta italiana Lina Bo Bardi (1914-1992), establerta l'any 1945 al Brasil, que és una icona urbana i un edifici conegut per les quatre supercolumnes vermelles. Una proposta arquitectònica que prioritza les vistes urbanes i crea un bloc soterrat, invisible des de l'avinguda, i un d'elevat a vuit metres del nivell de carrer, que s'aguanta amb els quatre pilars i dues gegantines bigues de formigó. Aquesta estructura suporta el que es va considerar una gran gosadia: la major planta lliure del món de l'època en què fou construïda, amb una llargada total de 74 metres entre pilars, i que va consolidar la tècnica del formigó pretensat al Brasil.
El museu està tancat en aquesta hora matinera de diumenge i sota el gran volum elevat vaig passejant a través d'un espai urbà ben atractiu. Em ve a la memòria el pavelló que l'arquitecte portuguès Álvaro Siza va dissenyar per a l'Exposició Mundial de Lisboa del 1998, que cobreix un espai semblant o més gran. També he pogut estudiar el museu que ha construït Siza aquí, al Brasil, a Porto Alegre, que mostra una sèrie de túnels de formigó elevats que connecten dos edificis, a l'estil del paulista Sesc Pompeia, una obra dissenyada també per Lina Bo Bardi.
Tots aquests pensaments flueixen sota la gran porxada. Especulant amb la imaginació davall aquesta imponent arquitectura, observant les enormes columnes vermelles, gaudint de la soledat en aquesta hora dominical d'extrema calma, sent que algú m'envia un missatge. A la fi, pens, amb una alegria sobtada. Tot d'una il·lumín la pantalla del mòbil. Llegesc precipitadament el text. És curt i poc explícit: «A les 7 del fosquet a Rego Freitas». No entenc res i no sé què significa aquest nom. Intent posar-me en contacte amb qui m'ha enviat el missatge, però el meu telèfon continua sense funcionar al Brasil. No hi pens gaire, quan contest també de manera telegràfica: «OK, hi seré». Aquest matí gris just ha començat i m'espera un dia d'entrar en contacte amb l'arquitectura brasilera. Els moradores de rua segueixen dormint escampats pertot arreu.
Arrib amb taxi al Sesc Pompeia, un edifici que fou rehabilitat i reconstruït per Lina Bo Bardi tot utilitzant elements de formigó sobre velles parets construïdes amb maons. El lloc és una antiga fàbrica de fer bidons metàl·lics amb un carreró central que ajunta les diverses naus rehabilitades per Bo Bardi. Al final de la via, l'arquitecta va crear una gran torre quadrada i una de rodona amb els famosos passos elevats que les connecten. Camín entre els edificis d'aquesta antiga fàbrica recuperada per a l'ús cultural i esportiu i entr als diferents espais: recepció, una biblioteca i sala de lectura, sales d'exposicions, gimnàs, etc. En una altra nau, un espai tancat i ple d'un fum blanc espès, que elimina qualsevol referència del lloc on ets, et fa percebre com és, exactament, la desorientació total de l'ésser humà, en un muntatge de l'artista danès Olafur Eliasson.
He tornat al centre de la ciutat. El cel s'ha mantingut tot el dia gris. Camín tot sol per São Paulo, pensatiu pels carrers foscos d'una ciutat immensa (dotze milions d'habitants) que per primera vegada ha activat una sensació desconeguda en el meu cos, una sensació estranya que mai havia experimentat en les meves infinites passejades urbanes: la por. La sensació de por, sentir la por al cos i saber perfectament que és al cap on es genera. La por que acciona mecanismes de defensa que estaven amagats dins un mateix: ara camín ràpidament, amb pas constant, mirada enfora per prevenir el desconegut i tots els sentits activats alhora. Moradores de rua dormen sobre cartons aquí i allà, al bell mig de les voravies impossibles, com si fossin àngels que em protegeixen. Ningú no els diu res, ni els policies que patrullen passant arran dels seus cossos estirats i immòbils. Són part intrínseca del paisatge de la ciutat, intocables, davant la meva enorme sorpresa. Moradores de rua com ànimes aturades en descans etern. Camín pels carrers llargs de São Paulo, camín cap a Rego Freitas.