Dies grisos a São Paulo. Dies inquiets a una ciutat anunciada difícil, on la vida val relativament poc i on l'arquitectura és espectacular. Una ciutat que fa aflorar la por, sense saber gaire per què, i on els gratacels envaeixen el centre com si es tractés d'una segona Nova York o una bessona de Tòquio. Una ciutat que atreu i fa por alhora. Vaig venir aquí cercant la meva amiga arquitecta. Quan va acabar la carrera, tot d'una va venir a fer feina al nostre despatx. Ens va ajudar en els concursos d'arquitectura en els quals vam participar, aportant idees noves i una mirada fresca en un món que evoluciona molt ràpid.
Consolação és una gran avinguda, ampla i llarga, plena d'un trànsit intens. Connecta l'avinguda Paulista amb el centre de São Paulo. Vaig caminant en direcció al centre de la ciutat per conèixer un pis a Rego Freitas, el nom d'un carrer que m'ha costat trobar als mapes de la ciutat. No tots els carrers són iguals, tampoc hi ha ciutats idèntiques, encara que Álvaro Siza digui el contrari.
São Paulo és un món de sorpreses, un lloc d'incerteses, una ciutat de contrasts. Vull situar-me a prop del pis i aprofitar l'espera, fins a l'hora de la trobada, visitant els edificis que més m'interessen. Pujo a un bus i arrib a la plaça de la República. Vull pujar als edificis alts del seu voltant, la torre Itàlia i l'edifici Copan, però primer vaig a dinar al restaurant Santa Efigenia, als baixos del Copan, un bloc emblemàtic dissenyat per l'arquitecte brasiler més famós: Oscar Niemeyer (1907-2012), premi Pritzker 1988. No tenc gaire gana i només din d'un sandvitx mentre faig temps per poder pujar, a les tres en punt, als edificis que hi ha bé devora.
Després d'uns anys de feina conjunta, ella havia decidit viatjar al Brasil, canviar d'aires, en un intent de millorar els seus coneixements constructius, assistint a trobades i cursos lligats a l'avanç de l'arquitectura participativa, a São Paulo i a Salvador da Bahia. Però algun esdeveniment havia truncat el seu itinerari i, sense especificar quin era el problema, va deixar entreveure que necessitava ajuda. Vaig organitzar el viatge, deveres deveres, intentant equilibrar l'angoixa d'anar a trobar-la a una ciutat perillosa amb l'oportunitat de descobrir l'arquitectura brasilera, que només havia pogut veure als llibres.
En acabar de dinar vaig a fer coa per pujar a la torre Itàlia. Mentre esper el meu torn, faig certa amistat amb un gallec que viu a Barcelona amb una paulista i són aquí de vacances. La torre Itàlia, de les més importants de la ciutat, es va fer en tres empentes i es va acabar l'any 1967. Hi pujam i feim la volta mirant el paisatge bestial de torres i torres pertot arreu. Li deman si això passa a tota la ciutat, el fet de construir a tot arreu aquests edificis tan alts, i la paulista diu que troba que segons a on no es poden fer. Baixam i anam al Copan, on també pujam a la coberta. Veim l'edifici amb els para-sols i la forma corbada.
L'edifici Copan és un dels gratacels més emblemàtics de São Paulo, projectat entre els anys 1951 i 1966 per Niemeyer; té 32 plantes i 115 metres d'alçada, 120.000 m2 construïts, amb uns 5.000 residents de diferents classes socials i molts d'establiments comercials a la planta baixa: una petita ciutat en alçada. Un edifici sinuós per confirmar la dita de l'arquitecte que el va dissenyar: «Els angles rectes no atreuen el públic, però les corbes si».
Des que vaig veure imatges de l'edifici, el Copan ja em va agradar, i ara que faig voltes al seu entorn, encara més. El trob una obra d'arquitectura encertada, arriscada i ben resolta, encara que molt mal mantinguda. Un edifici que t'atreu per sobre dels altres, ja que es veu diferent i amb una estètica enfora dels grans monuments arquitectònics que el mateix Niemeyer va construir a Brasília, la nova capital del Brasil, instituïda l'any 1960. Entrar al Copan és com entrar a una petita ciutat compacta, on l'extensa planta baixa es comunica per rampes que uneixen diferents nivells. Faig una volta observant els detalls, les idees que Niemeyer va plasmar en aquesta obra original. Finalment, surt al carrer.
Són prop de les set del capvespre i ja estic arribant al pis de Rego Freitas, que està ben al centre de la ciutat. Just localitzar el petit bloc d'habitatges, veig que totes les finestres estan tancades manco la finestra que sembla d'una cuina. El pis no té timbre: inaudit. No contesten al telèfon: sorprenent. Ja no queden cabines a prop: desesperació total. En trob una de ben atrotinada, amb un telèfon que no està romput però és de targetes. Finalment em calm i pens que deuen estar treballant a la part de darrere i no senten res, que és l'opció més normal.
Plovisca, el dia és gris i rar en un barri estrany, i ningú no contesta, és clar que res acompanya.
Tir pedretes als vidres, aquell exercici personal i silenciós dedicat a atreure l'atenció de la jove en el seu dormitori. Com que és una segona planta, no hi arriben. Una dona i dues filletes petites apareixen a un balcó del primer pis. Els deman que obrin. Ni cas, desapareixen. Per sort un home obre la porta del carrer i em deixa entrar. Puig al pis indicat. Començ a picar a la porta. Ningú diu res i sembla que hi ha silenci. Hi ha algú o no? Seguesc cridant, ja pens que alguna cosa estranya passa. Pens en pel·lícules que mostren personatges que cerquen amics, i que han acabat malament. Tenc una tendència a patir; ma mare era patidora total, el meu sogre, la persona més tranquil·la que he conegut i, en aquests moments, m'agradaria ser com ell. Aquesta vegada acaba tot bé. Sent una veu rere la porta que diu alguna cosa d'un moment. Faig un gran alè. Respir fons. Apareix una al·lota en pijama i em demana què vull.
Pujam. L'entrada a l'habitatge és dels anys seixanta, amb escalons de terratzo i escala compensada. Estic content de poder visitar un pis estàndard brasiler. A dins, tota una segona planta, la darrera de l'edifici, és una gran sala d'estar i fa de rebedor. Dues finestres allargades i una de normal que donen al pati de darrere aporten una gran quantitat de llum natural a l'espai. A una banda hi ha la cuina. Després, en habitacions interiors, hi ha el vestidor compartit, els banys, dues habitacions amb llits de matrimoni per als vis a vis i, al fons i donant també al pati interior, dues habitacions amb cinc llits cada una, on dormen les deu persones que ara mateix hi viuen.
Bé, ara no, ja que quasi totes són fora de la ciutat, per uns dies de festa local. L'al·lota que m'ho mostra és una entusiasta d'aquesta manera de viure; contenta de poder mostrar una forma diferent d'habitar l'espai, i la veritat és que el pis està ben organitzat. Em sembla molt bona idea per a estudiants, encara millor per a joves en primeres feines, però no per estar-s'hi gaires mesos. Manca certa intimitat i tot és a compartir.
Asseguts en uns dels sofàs de la gran sala d'estar, amb un paviment molt gastat de peces petites de fusta, molta calor i molta llum, la jove m'explica que la meva amiga arquitecta ha hagut de partir a Salvador da Bahia de bon matí, per assistir a una trobada sobre noves maneres d'entendre l'arquitectura participativa en un món globalitzat. Em confirma que ella viu aquí i que hi està molt contenta, malgrat que alguna cosa li passa.