Mai m'ha agradat que Menorca pogués convertir-se en una gran urbanització, com ho són Eivissa i parts importants de Mallorca, a força d'anar construint cases a qualsevol banda del territori, cada 20.000 m2, o amb els metres que siguin, situació que estava fent-se realitat els anys vuitanta del segle passat. Llavors, a quasi tots els municipis, si tenies unes quantes tanques que arribassin als 15.000 o 20.000 m2 i justificaves una activitat agrícola, el Consell Insular et donava autorització i l'ajuntament, la corresponent llicència per fer una casa al camp.
Aquells anys formava part de la Comissió d'Urbanisme del CIM i, en una de les darreres reunions, es va presentar un expedient per a la construcció d'una casa al camp justificada amb una explotació agrícola que consistia a sembrar flors. Ja feia temps que s'estaven donant llicències de cases amb cria de bens, porcs o gallines, la realitat posterior de les quals no controlava ningú. Malgrat la votació en contra d'alguns membres de la Comissió, amb raonaments prou contundents, l'assessor jurídic va dir que no s'hi podien oposar, ja que la norma ho permetia clarament. És a dir: amb qualsevol excusa agrària, podies construir una casa al camp i així, any rere any, anar urbanitzant l'illa. D'aquí l'origen d'aquests xalets que, de tant en tant, es poden veure enmig de tanques del nostre paisatge rural. Estava claríssim que si no es començava a posar límits, amb els anys, i l'ajut del pensament liberal (llibertat total per urbanitzar en funció d'oferta i demanda), el camp de l'illa seria una gran ciutat jardí.
Però els primers límits es van posar a la costa. Després de les protestes massives en contra d'urbanitzar noves zones costaneres, els treballs previs del Pla Territorial del 2003 ja feien patent que a la nostra illa s'havia d'aturar l'ocupació del litoral que ja estava programada i impedir que cap part més de la costa fos urbanitzada. En aquest sentit, la declaració de reserva de biosfera de l'any 1993 ajudaria molt a aplanar el camí cap aquesta conquesta tan important, aconseguida per l'acceptació de la majoria dels menorquins, fins i tot amb el consentiment del pensament conservador, que sempre m'ha semblat que hauria de ser qui més hauria d'insistir en la conservació, ja que s'ha demostrat que, al final, és el que fa el negoci amb els límits que ha aconseguit implantar l'esquerra, quan aquesta ha pogut governar unida.
Els límits a la costa va ser el gran debat del PTI 2003, amb les conseqüències, mai prou ben estudiades, de la pressió que aquesta mesura crearia als nuclis urbans, sobretot as Mercadal. Però aquest equilibri de construccions costa-ciutat és un altre tema, que necessitaria una bona reflexió.
Aquell primer PTI també va ser molt contundent, com ja he comentat, amb els límits al camp. Vista l'experiència dels anys previs, no era gens adequat articular normatives per construir al camp, perquè sempre hi hauria escletxes per saltar-se la norma: que si feim una activitat agrícola molt important; que si tants metres quadrats de terreny com a mínim, que si amb unes condicions sí, però amb altres no; que si eres pagès sí que podies fer una casa, però a segons a on, etc., etc., etc. El PTI va ser valent i va establir la impossibilitat de construir cap nou habitatge al camp de l'illa. És veritat que van quedar als llimbs els hortals convertits en habitatges i les construccions antigues sense ús, que encara avui, amb el nou PTI del 2023, en què el debat central va ser, precisament, com s'havia d'ocupar el camp, no acaben de tenir clar com es pot resoldre la seva problemàtica.
Límits a la costa, límits al camp i límits a obrir nous camins. No era suficient prohibir nous habitatges al camp, també era imprescindible evitar que es poguessin construir nous camins, que a la llarga es podien convertir en el suport que justifiqués la creació de noves cases a zones agrícoles. Evitar l'aparició de nous vials comportava, també, conservar les parets de còdols que defineixen les tanques i camins actuals de l'illa, que són la base del mosaic immens que caracteritza tan fonamentalment el nostre paisatge.
De límit a límit, i conscient de la complexitat del que estic resumint, i sense esmentar altres límits també necessaris, arribam a la situació actual, amb la problemàtica de la gran quantitat de cotxes que ens envaeixen a l'estiu (més i més cotxes cada any), i els problemes que es generen als pobles i ciutats, als camins i, sobretot, a la carretera. Situació que esperona els defensors de la gran autopista llevant-ponent, persones insensibles al paisatge, despreocupades de mantenir la nostra tranquil·litat i manera de ser, pensant només en els negocis, clamant per la necessitat de tenir més carrils, més ponts elevats i carreteres que s'assemblin a les peninsulars, amb nusos i nivells, quan el tram de la Me-1 entre Ferreries i Ciutadella desmunta les seves demandes: un model senzill, segur i poc impactant, adaptat a la nostra realitat menorquina, que s'hauria de seguir en una illa petita, fràgil i que la majoria volem conservar, per descomptat amb les innovacions adequades.
Però a la mar també necessitam límits. Primer, contenció a la gran quantitat de llanxes que generen ones blanques que desequilibren les embarcacions més petites, passen arran dels caiacs, acceleren per demostrar el seu potencial, etc., que han augmentat moltíssim els darrers anys. També s'han d'establir límits a l'arribada d'altres grans embarcacions, que demanen i demanen anelles als molls dels ports, quan els propietaris residents que tenen o esperen un lloc per a les seves petites barques hauran d'estar pendents dels nous concessionaris, que hi posaran els preus que voldran.
L'augment de l'arribada de transatlàntics dins el port, o defora, es considera un gran èxit, sense pensar com afecten la vida tranquil·la dels pobles i ciutats, amb les aglomeracions concentrades en poques hores. Sembla inversemblant que les imatges del que passa a Palma, Barcelona o a les Canàries, amb els carrers plens de turistes, i les protestes multitudinàries, no acceleri l'aprovació de més límits al desenvolupament del turisme a Menorca, per avançar-nos a la catàstrofe.
Ara veurem què farà el Consell Insular amb les modificacions del PTI del 2023, amb les quals diuen que el volen millorar. Res es pot millorar sense posar fortes i contundents condicions en una illa petita, molt sensible i que ha arribat a tenir un gran èxit (un èxit excessiu, aquests darrers anys) gràcies, precisament, als límits que s'han anat establint aquests darrers quaranta anys. És hora que els responsables actuals del Consell Insular comencin a acceptar els límits existents, i els complementin amb els nous que serà imprescindible articular. Conservar Menorca no pot ser posar-se de perfil, desfer les determinacions establertes pels antecessors o afavorir interessos i inversions que desfan el ponderat equilibri que tenim. Ha arribat el temps de limitar l'entrada de cotxes, vaixells i transatlàntics.
L'illa no podrà suportar la pressió que es veu venir sense perdre la seva naturalesa tranquil·la, el seu caràcter pacífic, la qualitat de vida dels residents i l'atractiu actual, que fa que venguin els visitants: no volem deixar de ser el lloc on som els menorquins i, a més a més, venen alguns turistes, per arribar a ser l'illa dels turistes, amb alguns menorquins. Situació que ja està passant, a petita escala, al centre de Maó.
Menorca no pot deixar de ser una illa que s'ha salvat de la massificació gràcies a l'establiment constant de límits. Bon estiu, i molta paciència als centres urbans, a les carreteres i a la mar.