«Intento sempre establir un diàleg amb el quadre, cercant l’ordre i l’equilibri, però sabent que l’atzar o l’imprevist poden jugar el seu paper i donar-me noves formes de coneixement», em digué Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005) en una entrevista a casa seva l’any 2003, una conversa que després formaria part del llibre La noria del arte. En Joan era un home alt, elegant, cordial i culte. L’any 1957 descobrí la pintura i la llibertat creativa en un viatge a París, com molts altres artistes espanyols, i des d’un principi s’interessà pel paisatge.
Com en altres artistes de la segona meitat del segle xx, la retícula i la matèria centraren la seva investigació plàstica, les seves possibilitats expressives i el seu potencial com a via de coneixement. En els darrers articles publicats en aquesta secció, i arran de l’exposició «Francesc Hernández Mora i el seu temps» al Centre d’Art Ca n’Oliver de Maó, estem tractant aquests aspectes donada la importància que té en l’evolució de l’art contemporani. Als anys setanta, Hernández Pijuan s’interessà per la superfície, les superposicions i la geometria de l’espai. En els seus paisatges apareixien, aïllats, objectes quotidians com copes, ous i cintes mètriques. Amb els anys, les formes reticulars, les línies ondulades, les malles i els cercles perforats adquiriren protagonisme per donar pas, al final de la seva carrera, a una pintura centrada en la matèria i el color.
D’aquests darrers anys són les obres que podem veure a la galeria Cayón de Maó, en una esplèndida exposició amb vint-i-sis olis i una vintena de dibuixos. Els seus paisatges han estat esquematitzats i l’única referència a la realitat són una casa, un núvol o una flor. Els empastaments de l’oli, les transparències i les barreges de colors que tenen lloc en el mateix procés de treball, damunt el llenç, esdevenen la terra, la seva pell. Deia Hernández Pijuan en aquella conversa que ell es considerava un pintor intuïtiu i que el món de les idees, els conceptes i les teories no l’interessaven. La seva obsessió era fer coincidir l’emoció i la tensió (vibració) perquè el quadre tingués un resultat satisfactori, encara que reconeixia que aquesta comunió és un misteri i no es pot definir. Com per molts altres pintors del seu temps, la pintura no seria tant un mitjà per comunicar quelcom als altres com una forma de coneixement.
L’exposició també dedica un espai a establir un diàleg entre Hernández Pijuan i Pierre Soulages (Rodés, França - Nimes, França, 2022) al voltant de la matèria i el color negre. Soulages s’acosta més a un tractament de l’oli quasi escultòric, aplicant grans gruixos de matèria i accentuant els contrastos entre la brillantor i el mat del negre amb la intencionalitat d’organitzar l’espai amb retícules, lluny dels quadres de primera època, purament gestuals. Per la seva banda, els negres d’Hernández Pijuan s’allunyen del dramatisme i tenen un marcat component líric. L’ús del color negre en aquests enllaça també amb les segones avantguardes sorgides a partir dels anys cinquanta, quan el negre, com també la taca i la trama, entrà a formar part d’un nou paradigma artístic i desposseí aquest color de les implicacions psicològiques que havia tingut. El negre esdevindrà un color neutre i radical en la seva severitat.