Un objecte carregat de significat és aquell que conté rastres de l’empremta humana i, per tant, té la capacitat d’evocar la memòria. Dues exposicions a Palma ens conviden a reflexionar sobre aquest fet. M’atreviria a dir que, fins i tot, un objecte conté l’energia d’un lloc. Recentment, en el dinar de voluntaris de la Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei, succeí un fet que sembla corroborar l’afirmació anterior. En el sorteig dels regals de Nadal la meva dona i jo vam aportar una sopera antiga que ens havia acompanyat durant anys. Amb un centenar de nombres de la rifa i l’equivalent en regals, la sopera, en un efecte bumerang, tornà cap a nosaltres.
Jannis Kounellis nasqué al port del Pireu (1936 – Roma, 2017), al mar Egeu, i, com Ulisses, sempre es va sentir emigrant en un permanent viatge per descobrir els altres i a ell mateix. Com en la pràctica totalitat dels artistes, la mitologia sempre és present en la seva obra, perquè, tot i la seva llunyania i el misteri que l’alimenta, explica el present i ens diu qui som. Una esplèndida exposició a Es Baluard de Palma fins al 30 d’agost del 2026 sota el títol «Jannis Kounellis. Laberint sense parets» ens permet apropar-nos a un dels artistes més fonamentals de la segona meitat del segle XX. Protagonista de l’anomenat art povera italià dels anys seixanta, la seva obra, amarada d’un potent discurs social, és una permanent confrontació dialèctica entre els materials i el seu significat.
Les restes de vaixells de fusta suspesos de planxes de ferro i una instal·lació de veles esteses ens parlen de viatges, de memòria, d’emocions i anhels. La seva dimensió imposa, ens fa sentir humans i, per tant, fràgils. Les veles venecianes, algunes del segle XVII, contenen en les seves fibres marques d’un passat de navegació comercial avui industrialitzada, despersonalitzada. Com havia explicat Kounellis en diverses ocasions, la globalització econòmica és un fet ineludible i comprensible, però no la globalització cultural, perquè pertanyem a un passat i a una tradició que no podem obviar.
A l’exposició «Jannis Kounellis. Laberint sense parets» el viatge no és tan sols un desplaçament físic, també ho és simbòlic. Viatjar és assumir riscos, qüestionar els nostres prejudicis, sacsejar les nostres emocions per fer un viatge interior, en un laberint sense parets. El laberint, com deia Mircea Eliade, simbolitza l’existència humana i és una metàfora de la vida. Arribar al centre seria equiparable a arribar a l’autoconeixement i a la saviesa. Com digué Carl Gustav Jung: «qui mira cap enfora, somia; qui mira cap endins, desperta». Teseu, ajudat per Ariadna i el fil del coneixement i de l’amor, aconsegueix matar el minotaure, la foscor, el salvatge, els baixos instints, i despertar-se.
A la Fundació Miró de Mallorca, i fins a l’11 de gener de 2026, l’exposició «Paysage Miró. La guspira màgica» ens trasllada a una visió radicalment diferent dels objectes i la seva significació. En aquest cas era la visió màgica de Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) la que el movia a donar significat a petits objectes trobats a l’atzar. L’artista, especialment a Mont-roig del Camp, recollia constantment objectes que trobava i els duia al taller. El seu estudi de París, cap al 1920, era un museu de curiositats on els seus amics surrealistes descobrien com Miró donava un nou significat a l’objecte més insòlit, establint metàfores visuals des d’una visió poètica no exempta d’humor. Més endavant ho continuà fent a l’estudi de Son Boter, a Palma (a partir de 1959), on trobam des d’una figura de pessebre mallorquí fins a una petxina («Aquesta petxina és com un Gaudí. És grandiosa. És tan gran com el Partenó» li digué a Roland Penrose el 1978 en el documental Theatre of Dreams), passant per una pedra, una il·lustració de l’Orant de Pedret —un dia en parlarem—, una figura precolombina o una fulla. Aquests objectes i molts altres foren les guspires màgiques que Joan Miró transformà en creacions artístiques donant-los un nou significat. Ja ho deia el seu amic Joan Prats: «Quan jo trob una pedra, és una pedra. Quan Miró troba una pedra, és un Miró».