Després d’un primer viatge a Nàpols el 1606 Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 1571 - Porto Ercole, 1610) torna a la ciutat el 1609. Nàpols és llavors la tercera ciutat més poblada d’Europa després de París i Londres i es troba des de 1503 sota la corona espanyola. Hi pertanyerà fins a l’entrada de Garibaldi a Nàpols el 1860. En aquell segle XVII la ciutat s’omplí de pintors com Battistello Caracciolo, Guido Reni, Domenichino, Artemisia Gentileschi, José de Ribera, Luca Giordano o Mattia Preti i de músics com Alessandro Scarlatti o Giovanni Battista Bononcini, atrets pels nombrosos mecenes que promovien les arts. Una epidèmia de pesta assolà la ciutat el 1656 i s’endugué la meitat dels seus 450.000 habitants. L’historiador de l’art Roberto Longhi, al seu llibre Caravaggio (1951), entenia Nàpols com una immersió en una realitat violenta i gestual, desesperadament popular. Encara avui podem subscriure aquestes paraules.
El martiri de Santa Úrsula és la darrera obra de Caravaggio. Després de ser apallissat i castigat amb sfregio (un tall a la cara) per haver ferit un cavaller a l’osteria del Cerriglio, un tuguri de prostitució i beguda a Nàpols que fins i tot Cervantes anomena, partí cap a Porto Ercole, on morí al cap de pocs dies amb trenta-vuit anys. El quadre es troba a la seu napolitana de la Gallerie d’Italia, ubicada al que fou el Banco di Napoli, a la Via Toledo. Quan la Banca Intensa Sanpaolo l’adquirí l’any 1972 s’atribuïa a Mattia Preti, però la confirmació de la seva atribució arribà el 1980 quan a l’Arxiu de Nàpols es trobà una carta en la qual Lanfranco Massa, intermediari, informava Marco Antonio Doria, comprador, d’un incident ocorregut quan, per tal d’assegurar el transport a Gènova, havia posat el quadre al sol, fet que estovà el vernís que segons ell havia posat Caravaggio en excés. Però les descobertes no acabaren l’any 1980. Amb motiu de la recent exposició «Caravaggio 2025» al Palau Barbieri de Roma se’n dugué a terme una nova restauració, que va treure a la llum tres figures que havien desaparegut amb el temps. Es tracta de tres caps: a la dreta d'Àtila, el rei dels huns rebutjat per Úrsula, la punta del nas d'un soldat i el perímetre del seu casc, i sobre el cap de Santa Úrsula, un casc pertanyent a un armer. També aparegueren nous detalls d'una figura, possiblement un pelegrí, que porta barret. La restauració també va permetre recuperar-ne els colors i formes originals i en va realçar la brillantor i la nitidesa.
Úrsula, filla d’un rei de la Britània romana, visqué entre els segles III i IV. Devota de Crist havia, però, acceptat casar-se amb un príncep pagà que nomia Conan Meriadoc. Una nit se li aparegué un àngel que li suggerí posposar l’enllaç matrimonial. Ho feu tres anys i en acabar el període peregrinà a Roma acompanyada d’onze mil verges i allà foren batiades pel papa. En tornar, la ciutat havia estat conquerida pels huns i aquests massacraren totes les verges. Úrsula, en negar-se a ser muller del cap dels huns, Àtila, va ser ferida mortalment per aquest amb una fletxa, martiri que rebé amb pacífica acceptació i com un acte de fe.
Lanfranco Massa va quedar astorat en veure la darrera creació del mestre. La concisió narrativa, l'estructura compositiva, la simplificació de la paleta i la pinzellada ràpida feien d’aquesta pintura la culminació de l'estil tardà de Caravaggio, en què la narració es concentra en el moment culminant de la història: l'instant just després de l'acte violent. Les figures estan disposades en un espai claustrofòbic, indefinit, immerses en la foscor que es veu lleugerament il·luminada per raigs de llum pàl·lida. La qualitat espectral de l'escena s'accentua pels mitjans expressius, limitats a una gamma reduïda de matisos aplicats en traços ràpids i evocatius tan característics del naturalisme que el caracteritzà. La mirada atordida d’Úrsula està fixada en la fletxa clavada al pit, d’on brolla la sang, i tot el seu cos se’ns mostra d’una pal·lidesa funerària i alhora serena. Aquesta figura és gairebé una premonició d'un destí comú, anhelant expiació i salvació també per al pintor, que s’autoretratà darrere la santa amb una llança a la mà.