Aquest passat mes de febrer Menorca ha tingut una presència destacada a la ciutat comtal amb tres exposicions d’interès. Una primera tingué lloc a la Fundació Orfeó Gracienc sota el comissariat de Manel Domínguez. Sota el títol «Traços de Menorca» les obres de Lluís Febrer, Francesc Florit Nin, Paca Florit, Maties Sansaloni i Enric Servera posaven de manifest la idea articulada per l’antropòleg menorquí Jaume Mascaró segons la qual la cultura es defineix pel diàleg entre l’home i la terra on habita. Els paisatges naturals de Lluís Febrer, els urbans de Paca Florit, els interiors de Francesc Florit Nin, els de Maties Sansaloni intervinguts per la poesia de Ponç Pons i els marins d’Enric Servera dibuixaven una Menorca polièdrica i diversa.
A la sala Parés del carrer Petrixol inaugurava el 14 de febrer Miquel Vilà, un dels illòmans catalans (juntament amb Francesc Artigau, Xavier Serra de Rivera i Josep Serra Llimona) que millor han sabut captar la profunditat del paisatge menorquí des d’una visió que ens acosta al caràcter metafísic de la realitat. Dos quadres de l’exposició «Paisatge de Menorca a l’hivern» (2008) i «Ullastres» (2003) ens confronten amb una natura inexhaurible, impenetrable i irreductible banyada per una llum densa, quasi tàctil. A l’exposició no hi podien faltar tampoc dos petits bodegons que tenen per títol «Elogi del gin» (2020). Un és la portada del llibre «Oda al gin», un recull de poemes editat pel seu amic Emili de Balanzó que conté poemes d’Antoni Vidal Ferrando, Gustau Juan, Joan F. López Casasnovas, Damià Borràs, Damià Coll, Margarita Ballester, Rosina Ballester, Francesc Florit Nin, Jordi Odrí i Pere Gomila. Tant en aquest bodegó com en els nombrosos bodegons que formen la seva producció artística els objectes representats estan amarats d’una fisicitat inabastable. La seva existència sembla suspesa en l’espai i el temps. Sovint les fruites, les pàgines d’un llibre, la ploma, els bòtils o les copes s’allotgen en arquitectures distorsionades i dinàmiques que amplifiquen el seu destí, el seu caràcter efímer. La seva és una pintura de gran potència plàstica. Com diu en Miquel Vilà: «[...] pintar és fer un salt al buit, plantejar-se a cada nou quadre els vells problemes de la pintura i, amb les modestes eines de l’ofici, sense la seguretat de les solucions de moda, aprendre a resoldre’ls amb una formulació pròpia».
De la pintura-pintura feim ara un salt a l’univers de la mistificació de tècniques plàstiques. Enric Servera ha presentat a l’Espai Pere Pruna els seus darrers treballs sota el títol AMARAR. En ells la pintura, el gravat, el collage i els microplàstics recollits a Menorca ens submergeixen en el mar que ens envolta. És un mar ple de vida i color, on la seva profunditat i riquesa queda palesa per la profusió de línies entrecreuades, camps de color, textures, sobreposicions o esquitxos. Però aquest medi natural no està exempt de la petjada humana. És un mar que ja pateix una gran contaminació per microplàstics, petites partícules que ja formen part de la cadena tròfica i que es troben en el nostre torrent sanguini, en els nostres òrgans. Els seus mars, doncs, estan esquitxats de microplàstics i n’Enric ens crida l’atenció sobre aquesta crisi, una crisi que torna a posar de manifest l’antropocentrisme que regeix en el món. En aquestes últimes obres l’autor introdueix elements sígnics que, a tall de jeroglífics, esdevenen metàfores d’unes lleis, les de la natura, que ignoram.