Aquests dies la Fundació Foment del Turisme de Menorca du a terme l’Opening 2026, una iniciativa pensada per fer de l’art i la cultura el motor d’una tipologia de turisme que es pressuposa més respectuosa amb l’entorn natural i humà. La cultura té avui un paper cabdal en l’economia, perquè és la responsable del 3,5 % del PIB i són nombroses les administracions públiques que implementen estratègies de desenvolupament local i regional a partir de la cultura. S’ha comprovat que genera riquesa, feina, cohesió social i té efectes multiplicadors en el sistema productiu.
En la construcció de la identitat d’un poble, la cultura, i en especial la història, la llengua i l’art tenen un paper clau. És a través de la cultura que es modelen les conductes individuals i col·lectives i es genera qualitat de vida, i l’art, com a constructor d’imatges visuals i significats culturals, té un valor simbòlic destacat. Si repassam la història de l’art a Menorca, veurem que hi ha hagut una sèrie de pintors que hi han contribuït de manera decisiva, alguns de menorquins i altres de vinguts de fora. D’entre els vinguts de fora destaca Giuseppe Chiesa, arribat a Menorca devers el 1748. Conreà el gènere del costumisme i encara avui, a les cases de l’illa, és freqüent trobar quadres o làmines amb personatges de l’època reinterpretats per pintors posteriors, fins i tot contemporanis.
Chiesa, com molts altres, feu de Menorca la seva arcàdia i esdevingué un illòman, terme que per primera vegada emprà Lawrence Durrell durant la seva estada a l’illa de Rodes. Illòman és aquell que se sent trasbalsat pel que una illa té de refugi, de paisatge endèmic. La illomania ha tingut un efecte crucial en la creació artística i en la construcció de la identitat menorquina. Menorca no és tan sols un entorn geogràfic, és també un ecosistema emocional, cultural i sensorial que condiciona la mirada de l’artista i redefineix els seus processos creatius fins al punt d’esdevenir una condició existencial que permea l’obra. Una temporalitat més lenta i més orgànica facilita també l’establiment d’una relació més introspectiva entre creador i creació. En aquest petit món envoltat d’aigua moltes vegades la natura deixa de ser el tema per esdevenir l’interlocutor i és per això que són comunes les pràctiques artístiques vinculades a la sostenibilitat, el land art i l’ecologia.
A partir de Chiesa nombrosos artistes illòmans han anat enriquint l’art menorquí i han entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu de la societat menorquina. Així va ser amb Anton Schranz a principi del segle XIX, amb Hans Hartung i Anna-Eva Bergman els anys trenta del segle XX o amb Arnulf Bjôrndal i els membres del Grup Menorca els anys seixanta. Però és a partir dels anys setanta quan la febre de la illomania transformà l’art menorquí amb l’arribada d’autors com Mikel Díez Alaba, Lindsay Mullen, Xavier Salvador, Mitico Shiraiva, Marcel Villier, Francesc Calvet, Jaume Ribalaiga, Eugenio López, Josep Serra Llimona, Miquel Vidal o Dolores Boettcher. Aviat van ser incorporats a les col·leccions d’art menorquí al costat d’autors locals com Joan Vives Llull, Francesc Hernández Monjo, Matias Quetglas, Pacífic Camps, José Roberto Torrent, Jaume Fedelich, Pere Pons o Josep Vives Campomar. L’assimilació d’aquests illòmans va ser decisiva en la construcció d’una nova identitat menorquina en democràcia, que tingué un ampli abast entorn de la cultura amb l’edició de publicacions com els Quaderns de Folklore o la col·lecció Xibau, l’inici de l’Obra Cultural Balear, la irrupció d’escriptors i poetes com Josefina Salord, Pau Faner, Francesc Florit Nin o Pere Gomila i l’obertura de nombroses galeries d’art.
La gran eclosió cultural i artística dels anys setanta constitueix un dels capítols més interessants de la història contemporània de Menorca per la transcendència que tingué, pels canvis que propicià i per la capacitat de penetració en la societat menorquina que va tenir i que convertí Menorca en l’illa de cultura que és.
Avui sembla que vivim en l’àmbit de les arts visuals una segona eclosió, però en un context completament diferent, del qual parlarem més endavant.