A l’article anterior tractàvem sobre illòmans, l’eclosió artística dels anys setanta i la seva penetració en la societat menorquina. Les estadístiques indiquen que Menorca és una illa on la cultura és present en la vida dels ciutadans i iniciatives com les recents Trobades Camus o el Raw Photo Festival així ho acrediten.
En els darrers deu anys, i especialment des de l’obertura de Hauser & Wirth l’any 2021, l’illa ha viscut una segona eclosió de galeries d’art que presenta unes particularitats diferents de les de l’eclosió dels anys setanta a les quals ens referíem anteriorment. Aquest nou escenari ens ha abocat a la internacionalització i, per tant, a formar part de la globalització econòmica i cultural, amb els seus avantatges i inconvenients. La globalització cultural es caracteritza per una creixent culturització de l’economia en el sentit que la cultura té avui un paper central en la producció de béns i serveis. Nombroses institucions públiques han integrat la cultura en les seves estratègies de desenvolupament local i regional. També vivim una estetització de la societat, que es manifesta en el creixent interès per introduir l’estètica en la vida privada i en l’espai urbà. En el llenguatge en tenim un exemple prou clar, quan se substitueix la paraula cuiner per xef o la de perruquer per estilista. També ho observam en la progressiva hibridació que té lloc entre el disseny, l’art, l’artesania o la cuina i en com s’abusa dels termes art i artista, que d’aquesta manera són desposseïts del significat original.
En la globalització ha tingut un paper important la irrupció d’internet i amb aquest la manera de produir i transmetre la cultura. El nombre de creadors i consumidors s’ha multiplicat exponencialment i els seus efectes es comparen amb els que en el seu moment tingué la impremta de Gutenberg. Una de les conseqüències d’aquest nou context és la progressiva desterritorialització de l’art o el que Serge Guilbaut anomenà californicació (vegeu «Modernitat, postmodernitat i hipermodernitat (i II)»), un art acomodatici, decoratiu, fet per satisfer les institucions o per alimentar el mercat.
En aquest nou context, certes iniciatives culturals aterren a l’illa amb una clara vocació d’imbricar-se en el teixit cultural menorquí, mentre que d’altres persegueixen objectius mercantilistes propis de les indústries culturals. L’estacionalitat n’és un bon baròmetre i en les galeries d’art és prou evident: un 44 % de les galeries obren només en la temporada d’estiu. Com també ho és la seva programació: el 56 % de les galeries programen artistes estrangers. Aquestes dades van ser analitzades a la ponència «Les arts visuals a Menorca» el dia 19 d’abril passat a la Sala Albert Camus de Sant Lluís, en el marc de l’Opening 2026, organitzat per la Fundació Foment del Turisme de Menorca, i formen part d’un ecosistema de les arts que, nascut a les darreries del segle XX, ha estat l’humus sobre el qual s’han assentat. Les sales d’exposicions municipals, els premis de pintura concedits per l’Ateneu de Maó, Sa Nostra o l’Ajuntament de Maó, els tallers oberts d’artistes, els espais alternatius autogestionats o el centre de creació Es Far Cultural han contribuït a promoure l’art en els darrers anys, i el constant increment de les xifres de visitants facilitades per espais com Ca n’Oliver (Maó), la sala municipal El Roser (Ciutadella), LÔAC (Alaior), el Museu de Menorca i Hauser & Wirth així ho demostren.
L’articulació d’aquest nou escenari perquè reverteixi en la comunitat local i perquè s’hi senti partícip, la responsabilitat dels programadors per arribar a nous públics i evitar una possible desafecció causada per un art illegible o banal, atraure artistes locals i illòmans que facin de Menorca un territori de creació fructuós i la diferenciació de Menorca com a destinació cultural és un repte que assolit garantirà més cohesió social i benestar.