Transport aeri, la força de la protesta
Des de la seva columna "Naturalment", el periodista Llorenç Allès denunciava acertadament, aquesta setmana, l'actitud resignada amb què tota la societat menorquina acceptem sense exclamar-nos, almenys públicament, un servei aeri amb poques i cares connexions regulars, i molts dirien també que amb horaris poc convenients.
"Hem perdut la força de la protesta", afirmava d'una manera contundent, i cal preguntar-se, si realment és així, o és que per la majoria de menorquins la situació actual no és tan negativa.
És per falta d'atreviment de protestar i de reclamar un transport aeri equiparable al transport per tren del que gaudeixen els peninsulars, o són molt pocs els que necessitin unes connexions aèries més fluides i més assequibles? El trasllat de SEBIME a Mallorca sembla ser que sobretot és per culpa d'aquestes deficiències en el transport aeri en la nostra illa.
Ens preguntem si abans de prendre aquesta decisió havien reclamat i protestat per un transport en condicions òptimes, a fi d'evitar aquesta pèrdua important per l'illa.
Ara ja està fet, però es podem seguir plantejant preguntes.
I què passa amb el sector del turisme? No haurien de també protestar i reclamar un bon servei aeri, per aconseguir més clients en els hotels i restaurants durant tot l'any i sobretot durant els mesos d'hivern? I què passa amb els pares d'estudiants fora de l'illa? No haurien de protestar per poder obtenir bitllets d'avió a més bon preu que abaratin les despeses dels estudis, i poder gaudir de la seva presència en l'illa més sovint, igual que molts pares ho poden fer en la península gràcies al tren.
I què passa amb els empresaris i comerciants que necessiten sortir de l'illa pels seus negocis i que estan descontents dels horaris inadequats i insuficients de les connexions aèries? També han perdut el coratge de protestar o ja estan satisfets com estan les coses? Probablement tinguis raó, Llorenç Allès, potser hem perdut el coratge de protestar.
Però fer una nota a la premsa no costa tant, veritat?
Associació de veïns i veïnes
de Sant Lluís
Adéu a una mestra
de l'orgue
"Adéu, ara sí que és definitiu", així s'acomiadà la que va ser la meva professora d'orgue durant 6 anys i la que també ho ha sigut fins ara mateix, donat que de cada trobada amb ella que he tingut alguna cosa més he après, això era el final de la darrera conversa que havia tingut amb el seu (nostre) estimat orgue de Santa Maria, després del reencontre de dos "vells amics" (amb totes les seves connotacions positives possibles), de la qual tots vam poder gaudir el passat divendres (alguns patint-la també, com va ser el meu cas, concentrant-me al màxim per no equivocar-me de registre o girant pàgines).
Na Montserrat Torrent ha estat una de les millors organistes de la seva generació i el seu treball no ha sigut en va, ha estat la mestressa de tots els organistes espanyols i molts europeus també, i ha contribuït d'una manera magistral a donar a conèixer el ric repertori ibèric amb una tècnica envejable que a pesar de l'edat manté àgilment, totalment irònic quan la vaig deixar a l'aeroport en mans d'una auxiliar d'Aena asseguda en una cadira de rodes i acomiadant-se fins molt aviat, donat que jo sí que la tornaré a veure, entremig dels nostres viatges, primer ella va a Madrid on tocarà a l'Almudena, jo en un petit tour pel sud-oest britànic, coincidirem si Déu vol al Palau de la Música de Barcelona, on faré un recital amb en Lluís Sintes, i la mestressa m'alliçonarà un cop més.
El seu sacrifici l'ha duit a renunciar a moltes coses, però el reconeixement li ha arribat des de tots els indrets del món, deixant escola en tots els llocs on ha anat, Menorca no ha quedat indiferent, gràcies al seu esforç podem gaudir d'una escola d'orgue ja consolidada, on hi estudien set alumnes i n'hi hauran passat set més al llarg dels seus més de 10 anys d'història.
L'orgue de Santa Maria, l'orgue mare, ha contribuït també a fer que hi hagi aquest fort moviment pro-organum, generant altres orgues al seu voltant, a Menorca tornam a tenir 10 orgues, dels 19 que va disposar la nostra estimada illa abans de la guerra civil, i, personalment, no penso descansar fins que n'hi torni a haver 19 i un més, com a mínim.
S'ha d'agrair a tota la gent que ha cregut en nosaltres i ha col·laborat d'una manera o altra a crear aquesta il·lusió real entorn a l'orgue, i gràcies a Déu he tingut el privilegi de conèixer molts altres orgues a diferents llocs i molts altres mestres també a diferents indrets, però si he de ser sincer, encara que hagi anat a l'altra punta del món, ni he trobat mestres més bons que na Montserrat ni orgues més bons que el de Santa Maria, suposo que cada cop més ens esteim mentalitzant que molt a prop nostre tenim persones i patrimoni que val la pena valorar, conscient que és molt bo que de fora vénguin i ens posin les piles.
Evidentment, en aquests moments haver observat sa mestressa en acció m'ha donat una injecció de moral, i farà que intensifiqui el meu estudi de l'orgue amb energies renovades.
De totes maneres, el nostre orgue és conegut a tot el món i ho puc confirmar, no sols quan ha vingut gent expressament per a conèixer-lo, sinó quan he viatjat i m'han comentat que n'havien sentit a parlar d'ell, o quan he deixat algun dels meus compactes, contribuint així a donar-lo a conèixer, valorant-lo tots ells d'una manera molt positiva.
Per tant, la dimensió de l'orgue no coneix de fronteres geogràfiques i temporals i el fa així un instrument únic en la seva espècie.No vull acabar sense recordar que enguany esteim commemorant el 200 aniversari de la construcció de l'orgue, i seguint la premissa que hauríem de deixar les coses millor del que ens les hem trobades, hauríem de fer un esforç entre tots per promoure la restauració del nostre estimat instrument, perquè tot i que escoltant sa mestressa, ningú diria que té 85 anys, no hi sent i necessita cadira de rodes en qualque ocasió, també l'orgue dóna aquesta aparença, i també si és cert que noltros serem traspassats, l'orgue ha de perdurar al llarg dels segles.
Adéu, mestressa Montserrat.
Tomé Olives
organista