No vola qui vol,
sinó qui pot
No sé molt bé a qui em tenc que dirigir, perquè pens que tots tenim un poc de culpa d'haver arribat a la situació que ara patim.Som la mare d'un al·lot amb una malaltia crònica i, com a moltes altres famílies, tenim que desplaçar-nos a Mallorca per anar a l'hospital per fer-hi els controls i proves oportunes per a la seva malaltia.Fins ara ho travessàvem amb resignació i paciència, però aquestes se'ns estan acabant.
Ja és prou dur tenir un fill malalt, amb tot el que això comporta per a tota la família i sobretot per ell. Es difícil per tots que cada cert temps hagis de deixar-ho tot per anar a fer uns dies a l'hospital; família, feina, amics, escola i també els problemes econòmics que això comporta per a una família senzilla.
Compartir el patiment del nostre fill dia rere dia, desitjant que si tot surt bé hauran valgut la pena tots els esforços que dia rere dia tenim que fer.
Però mentre esperem que això arribi, hi ha coses que ens semblem increïbles. Ara hi tenim que afegir els costos dels bitllets d'avió o vaixell de la nostre butxaca.
És realment vergonyós. Realment no es podria evitar? No es poden fer retallades o "ajustaments", com els agrada dir als representants del Govern, d'una altra banda? Han pensat els responsables de les institucions pertinents (IBsalut, Govern Balear, Consell Insular i possiblement d'altres) com ens sentim els afectats?
Jo personalment em sento molt cansada de lluitar , estafada, impotent i preocupada pensant quan canviaran les coses, no sé fins quan podrem aguantar aquesta situació.
Suposo que tot això és molt difícil d'arreglar, però penso que es podrien reduir despeses i "extres" de molts altres costats abans de fer les retallades damunt els malalts i les seves famílies. Han pensat amb qui paga els viatges del nostres representants polítics (regidors, batles, consellers, càrrecs de confiança, membres del Govern Balear i molts, molts més)? Són necessaris els seus desplaçaments? És imprescindible viatjar en pla viatge escolar, és a dir amb grup, per venir a Menorca o a altres illes per anar a fer unes fotos i una roda de premsa?.. Han pensat que els malalts i les seves famílies sí tenim aquesta necessitat i és imprescindible per els nostres essers estimats fer-los?
Quants viatges de malalts es podrien pagar?
Per acabar, només comentar que darrerament sent i llegeixo algunes informacions sobre aquest tema que res tenen a veure amb la realitat, això és el que realment fa més mal. Abans d'escriure o dir segons quines coses, pensin primer en els sentiments i les penúries de totes les persones afectades, que ja en tenim prou. Tenint la ferma convicció que, si es vol es pot aclarir, només s'ha de tenir un poc de sensibilitat pels qui pateixen.
Salut.
Laura Coll Truyol
Ferreries
L'estrena de "Lucrècia" i reflexió sobre l'estat d'excepció cultural
Tots els que érem, dissabte, a l'estrena de la tragèdia "Lucrècia o Roma libre", varem tenir la sensació de viure un fet excepcional. Per bé i per mal. M'explicaré.No crec que jo fos l'únic que va sentir que s'establia una comunicació especial entre uns actors i un públic entregats. Estàvem tots lliurats a la consciència comuna de fer reviure un tresor del nostre patrimoni cultural, i això es notava. Al facebook, ahir, jo feia broma sobre que m'havia semblat veure l'esperit de Joan Ramis somriure a la balconada del teatre i dirigir-nos un gest de "ja era hora". Per altra banda, la repercussió mediàtica dels dies anteriors, les empentes a l'entrada i la gent que no va poder entrar i que demanava quan la tornarem a fer, són elements que acosten aquesta esdeveniment al que els sociòlegs en dirien un "fet social total". I tot això és bo. Gràcies als actors i als espectadors.Però vegem també quines condicions ens han portat fins a l'estrena de dissabte. Pels qui no s'ho imaginin hem de dir que el nostre muntatge encaixa perfectament dins un nou gènere molt en boga: el teatre sense subvencions. Ho diré de forma més precisa: la nostra producció artística no ha rebut cap ajut públic, cap. Afortunadament, pel que fa a la funció d'estrena, hi ha hagut excepcions que l'han feta possible: la de l'Institut Menorquí d'Estudis (que s'ha vist mudat en empresari teatral sense tenir-ne la vocació, els recursos, ni l'experiència) i la de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Ciutadella, pel seu suport tècnic, així com la col·laboració desinteressada del Casino 17 de gener. Vagi per endavant el nostre més sincer agraïment a totes aquestes institucions.
Tanmateix i malgrat tot, fins aquí hi hauria motiu per a l'orgull de tots els implicats. Però hi ha un tercer àmbit d'excepció, més general, que en tost d'orgull em fa pena: la resignació notable amb què la nostra societat està acceptant dues coses: que l'art no és productiu i que els poders públics només s'han de preocupar d'allò productiu.
La primera qüestió és la més preocupant, perquè ve de més lluny i perquè es pot fer extensiu a moltes altres coses: l'art, el patrimoni històric, les senyes d'identitat, la llengua catalana, la biodiversitat, l'enclova, la posidònia... Tot improductiu. Aquest és el seu pitjor pecat.
La segona cosa és més recent. Ja estau tots pensant en el tema de la crisi, dels retalls, etc. Doncs sí: als poders públics els ha agafat ara la febre de la productivitat, quan, precisament, en aquest tema, l'administració és manifestament incapaç. Al final, la política no pot fugir del seu destí de donar prioritat política a unes coses per sobre d'unes altres. Prioritat política, no eficàcia, està regint aquesta era dels retalls pressupostaris.
La combinació de les dues coses està fent estralls. S'està articulant un veritable estat d'excepció cultural, amb les garanties bàsiques suspeses i toc de queda a l'hora de les manifestacions comercialment incorrectes. A l'època de Ramis, Menorca fou una excepció cultural, però en l'altre sentit: un reducte de ciència i creativitat, d'obertura de les ments i de llibertat de pensament. També fou una època de progrés i benestar econòmic. La cultura fou a la vegada causa i conseqüència de l'economia. Insistesc: també causa.
A més de la satisfacció, de la felicitat, per l'èxit de l'estrena de Lucrècia i d'aquests agraïments que em semblaven de justícia, no volia deixar passar l'ocasió per compartir aquestes reflexions a favor d'una època de majors "llums". A veure si podem fer somriure, més vegades encara, el fantasma de Joan Ramis.
SERGI MARí PONS
Maó