Piscina Municipal o piscifactoria?
Durant els darrers dies m'han anat arribant nombrosos rumors de que la piscina "municipal" de Ciutadella tancaria les seves portes sense que se'n dibuixi una futura obertura.Després de repassar la premsa, m'ha estat fàcil caure en la idea de que més enllà de remarcar les causes burocràtiques i econòmiques que suposadament hi ha al darrere , calia centrar-se en les múltiples conseqüències socials que podria comportar, així com també voldria matisar en el que suposaria el tancament d'aquest espai per a moltes persones per les quals s'ha convertit en una segona casa.
Des de ben petita, els diumenges m'aixecava nerviosa i emocionada perquè el meu pare m'havia de portar a la piscina. Més d'un cop arribàvem massa d'hora i havíem d'esperar que s'alcés la reixa però, satisfets, érem els primers en tastar l'aigua. Aquesta anècdota es sumaria més tard al fet, i també a la sort, de formar part de la primera generació del Club Natació Jamma. Partint d'aquest embrió i veient de primera mà l'esforç que implicava pujar el projecte sense més recursos que les ganes i bones intencions, també seria testimoni dels fruits que va anar proporcionant aquesta tasca i sacrifici, reflectits en nedadors que han donat la talla a nivell nacional. Per tant, seria gairebé surrealista que tota aquesta trajectòria acabés en va obviant que la natació requereix unes instal·lacions exclusives.
És difícil mostrar el simbolisme d'un espai físic que ha significat un aprenentatge de valors d'equip, solidaritat, constància, superació... però sobretot d'estima cap a uns companys i amics que avui i sempre recordaré amb grata nostàlgia. I més especialment, crec què la major part del mèrit és atribuïble al nostre entrenador Toni Huguet, qui de manera vocacional i molt cops altruista ens va dedicar gran part del seu temps personal; per tant, em solidaritzo especialment amb ell donada la conjuntura. En essència tota aquesta dimensió sentimental que recau en la història d'un col·lectiu molt humà que no hauria tingut cabuda sense la realitat de la piscina.
Ara bé, malgrat jo em senti més consternada per tota vivència, la veritable problemàtica va molt més enllà. La piscina és un bé de necessitat pública de la qual se'n beneficien gran quantitat d'usuaris per qüestions que poc tenen a veure amb el plaer. Aquí, irònicament xerrant, l'únic beneficiari seran les empreses farmacèutiques ja què la recepta alternativa, fins ara tant recomanada per els metges, com era la natació, tindria els dies contats. Tots aquells adults i joves amb mals d'esquena, rehabilitant-se, amb necessitats físiques especials... es veuran obligats a prescindir del servei (un servei que pagaven religiosament; aquí no si valdrien aquests arguments o fal·làcies de malbaratament com dins el clímax de la sanitat pública). En definitiva, sense anar més lluny, estaríem parlant d'un efecte directe sobre la salut pública del municipi.
Per últim, una altra variable tristament a mencionar té a veure amb el personal: els treballadors s'afegeixen, ja avui, al sac de la precarietat. Amb famílies a càrrec i amb trajectòries vitals vinculades a la piscina, enfoquen el seu dia a dia des de la indignació i confusió. La inseguretat del seu lloc de treball i també del futur de tots els usuaris dels quals ells se'n senten responsables no els permet deslligar-se d'un continu malestar.
Per molts pot ser només "una piscina", o més aviat un negoci més sobre el qual s'ha d'especular. Estem de nou davant un escenari de la crisi on la falta de valors morals fa superposar els diners per damunt de la salut, les famílies i els mons de vida. Les persones cada cop estan més desterrades dels interessos de l'Ajuntament i més, especialment, d'empreses privades que busquen sobresous en espais que haurien de ser rigorosament un bé públic, com era, en essència, la piscina municipal.
Anna Gornés Moll
Barcelona
Crit de llibertat
He llegit una dita d'en Christopher Hansard, escriptor, pensador i expert en medicina alternativa que diu: "El regal més valuós de tota la llibertat es troba en el teu cor". Un pensament va rondant per la meva ment aquests dies, que me demana si la llibertat, per damunt de tot, no serà una actitud davant la vida. La llibertat física que tenim tal vegada no la valorem justament, perquè, com passa sempre i amb altres coses, sempre l'hem tinguda.Però, i la llibertat espiritual?, la llibertat de l'ànima?, la de la raó?, la del sentiment? En aquesta llibertat li hem retallat les ales, l'hem arraconada amb les coses que recloem interiorment i tenim por. Li donam tantes voltes a les coses que perdem la nostra estimada llibertat. Ens generam tantes inseguretats al nostre voltant, que ens roben llibertat. Interpretam una comèdia de la realitat, tenint tendència a acomodar-nos, la gran majoria de vegades d'una manera equivocada. Les comparacions, las indecisions anul·len la nostra pròpia llibertat i a l'hora també arriba cremant l'ànima. La falta de confiança i sinceritat amb un mateix és un deute a la llibertat interior de cada persona.
De cada dia estic més convençuda que la llibertat per damunt de tot és una actitud personal de cadascú, creure en ella i reafirmar-nos que podem tenir-la i gaudir-la al màxim. No és igual la llibertat que et donen, sinó la que posseeixes. La llibertat es construeix amb actes, però no amb actes dels demés, sinó amb els propis actes, els fabricats per cada un de nosaltres. Aquests actes es nodreixen amb decisions, però no de les decisions d'altra gent, sinó amb les nostres pròpies idees i conviccions. Aquestes decisions són el fruit de la pròpia vocació, dels nostres principis i de la substància espiritual i açò només ens pertany a cada un de nosaltres, és llei universal.
Som lliures el dia que actuam i pensam per nosaltres mateixos i ho feim amb consciència de la realitat amb els peus a terra, més prest o més tard tocam a terra i es fa realitat aquesta llibertat. Les coses són més senzilles de lo que tenim, pensam o feim, aquesta senzillesa és l'essència de la més pura llibertat, ser lliures de cor... crit de llibertat.
"Per haver viscut intensament la seva vida, l'herba seca encara crida l'atenció de qui la trepitja. Les flors sols floreixen i ho fan el millor que poden. El lliri blanc a la vall, que ningú pot gaudir, no necessita explicar res a ningú, viu només per la seva bellesa i llibertat interior." Pablo Coelho.
Rosa Seguí Seguí
Sant Lluís