I a partir d'aquest títol podria deixar-me emportar per la indignació i el malestar que m'han duit a escriure'l, utilitzant el llenguatge, el to i les formes pròpies de qui s'expressa en calent, de qui duu temps callant-se els sentiments que s'han anat acumulant durant els darrers anys que he assistit a Fases Finals Balears de voleibol. Però llavors cauria en la incoherència, potser estaria entrant en el joc de comportaments i actituds que precisament desaprovo, així que intentaré explicar-me i qüestionar-me de forma pausada.
Fa molts anys que treballo dins el mon de l'esport de base i, com el seu nom indica, se suposa que aquestes son les edats on hem d'assentar les bases i fonaments d'un bon esportista.
I que entenem per un bon esportista?
Podem deslligar la formació tècnica i tàctica de la formació de la persona?
Tenim clar que no es forma un gran esportista si al darrera i com a suport principal no s'ha format una bona persona?
Quines son les prioritats dels clubs en aquestes edats? Els títols o els esportistes?
I les dels pares i mares? És vàlida la victòria a qualsevol preu?
Ensenyem als nostres fillets i filletes a aprendre de les victòries i les derrotes sense donar-los-hi més magnitud de la que el hi correspon a aquestes edats?
Crec que hi ha molts tècnics que tenen clares les respostes a aquestes preguntes, però també son un fet molt real les situacions violentes i de molt poca educació que he viscut aquests darrers anys i que em fan dubtar de quines son les prioritats d'alguns clubs, famílies i per suposat dels Centres de Tecnificació Balear (CTEIB) i Nacional.
No pretenc jutjar la feina de ningú. Tampoc hi ha cap dubte que a Mallorca tenen molts bons equips en les categories inferiors i que l'elevat número de participants donen a les seues competicions tots els ingredients perquè siguin riques i aportin un bon aprenentatge als esportistes. Però si em remet al que he vist, he de dir que no m'agrada, no m'agrada gens!
I que he vist?
Dons equips que arriben a les competicions donant la sensació d'haver-les guanyat abans de disputar-les, jugadores que miren a les altres amb massa «aires» de superioritat. Possiblement aquestes poden ser unes valoracions subjectives i tampoc son les actituds que més em preocupen ja que la realitat prest o tard els fa tocar de peus a terra. Hem preocupa i m'indigna veure com aquests mateixos equips quan no surten victoriosos de les competicions que es donava per suposat que havien de guanyar, quan no assoleixen els seus objectius i la realitat els fa tocar de peus a terra, sempre tenen la mala costum de traspassar les responsabilitats cap a fora (àrbitres, horaris...). I en aquest sentit he vist una jugadora sortida del CTEIB i de la Concentració Permanent de Soria agredint a un àrbitre; pares, mares i germans petits insultant-se a les grades; jugadores (casualment bastants del CTEIB), familiars, entrenadors i directius increpant a l'àrbitre fins i tot 24 hores després d'acabat el seu partit; familiars (entre ells fillets petits) llençant pilotes i insultant a les components de l'equip rival quan recollien el seu trofeu...
Tots els entrenadors i jugadors en algun moment de la nostra trajectòria ens hem queixat dels àrbitres i també hem pogut pujar massa el nostre to en alguna ocasió. Però crec que és precís i necessari que aquestes siguin situacions molt puntuals, que acabin quan acaba el partit i no surtin de l'àmbit que els hi correspon.
Crec que és més enriquidor pels esportistes que formem veure que els seus entrenadors cerquen els possibles motius de les derrotes en el seu treball, en el seu maneig de l'equip durant el partit, en els entrenaments... i no pas que les justifiquin culpant-ne als àrbitres o a altres factors externs.
Cal acceptar les errades arbitrals com una situació que ens dol però com un fet natural i humà que forma part de la competició i fent-ho així també ens facilitarà l'acceptació dels nostres errors i els de les companyes d'equip.
Sempre és més fàcil passar les responsabilitats dels nostres fracassos als altres, però aquest fet no ens ajuda gens a fer autocrítica i per tant no dona peu a l'anàlisi corrector i enriquidor. Per tant aquest és, baix el meu punt de vista, el pitjor exemple que podem donar als nostres esportistes si volem que reflexionin i corregeixin les seues equivocacions perquè en certa manera els hi estem ensenyant que no acceptem les errades com a pròpies i per tant també ens privem d'aprendre d'elles.
La Federació no pot deixar impunes aquests actes com ha vingut fent fins ara i els centres de tecnificació, clubs, tècnics i famílies ens hauríem de fer replantejaments seriosos intentant ser molt conscients de quina és la nostra tasca i responsabilitat en la formació d'esportistes i persones. Si no és així pens que no anem pel camí més adient i els resultats a llarg termini ens ho demostraran.