Quan era jove, molt més jove del que som avui vaig viatjar a Barcelona, vora la Universitat una pintada:
«Catalunya». El traç irregular feia evident que l'autor tremolós havia escrit amb friseres, potser amb por i també amb arriscament i intrepidesa, ja que si el plegaven podia anar a parar a la presó.
Molts vianants miraven amb estranyesa, eren nombrosos els que no havien vist mai escrit correctament el nom del seu país en el seu idioma, al que havien exterminat del món oficial. Eren els temps del sinistre Mur de les prohibicions, de la repressió, que en realitat -com diuen alguns historiadors- ni es va desplomar ni ningú el va tombar, només el van rascar i emblancar, una passable reforma.
Un altre Mur va ser durant 28 anys el símbol de l'enfrontament entre dos blocs, aquest segon Mur vergonyant sí
que va ser derruït. La nit del 9 al 10-N del 1989 s'iniciava la caiguda de la terrorífica mescla de ciment, ferro, filat amb punxes, 30 bunkers i més de 300 torres de vigilància.
Utilitzant qualsevol eina maces, malls i martells l' humiliant Mur va ser literalment derrocat pels berlinesos, que batiaren el 9-N com «El Canvi». Aquell un esdeveniment excepcional en la Història de la Humanitat commemorat ara, que en farà 25 anys.
Pels que varem viure la descomunal i exultant V catalana del passat 11 de setembre és deduïble que en el futur rés no serà igual. Si prestem atenció a totes les peripècies, episodis i esdeveniments dels darrers anys és evident que una part considerable dels catalans ha dit prou, s'han cansat, quan no son figues son raïms, per un motiu o altre han comprovat que argumentar amb el nacionalisme espanyol, és com si «rallis amb sa paret».
Són quantitat els que expressen que ja no cal pensar-hi, que són els catalans els que han de manar sobre els seus assumptes, que estan carregats de raons polítiques, econòmiques i culturals, -actuals i històriques -, que ja no cal ni enumerar. Cada vegada són més quantitat els que sense romanços ni cap temor, exterioritzen que són ells els que han de dirigir sense influències exteriors el funcionament del seu petit país. Han dit ja està bé!, s'ha acabat!.
I quants són els que volen la Independència? Un milió o potser dos? Ho desconeixem i per si de cas, els partidaris de espanyolitzar no ho volen verificar de cap de les maneres. Son un Mur, que fa de frontó i retorna totes les pilotes, no volen tenir coneixement ni estar al corrent duna evident realitat que els molesta i incomoda.
Semblava irrealitzable i només un anunci de llibertat per viatjar va ser suficient. Tan els d'un costat com de l'altre, milers de berlinesos es van ajuntar enfrontats al Mur. Els sinistres militars els observaven amb recel. Molts joves dubtaven abans de saltar, tenien pànic, finalment les ignominioses i infames barreres resultaren del tot inútils, una multitud donava la benvinguda als que acabaven d'arribar.
A vegades, quan un antagonisme madura, ben assaonat, tot pot acabar succeint d'una manera més suau del que pensem.