La cosa més natural del món és defensar la memòria del pare fins el que no està escrit. Però en aquest cas no feia falta, perquè la memòria queda com abans en el meu article. Si vostès lligen amb tranquil·litat d'esperit l'escrit «L'explotació laboral dels presos republicans», veuran que l'exemple del cas de son pare em servia únicament per dir que, en la postguerra, es van obrir tallers en les pròpies penitenciaries on els presos podien fer feina sense sortir d'aquestes. Això és un fet. Esper que el director d'aquest mitjà pugui reproduir el document històric que adjunt i sobre el que vaig basar la informació perquè comprovin que el vaig citar tal com és. Si ho lligen veuran com immediatament faig una comparança entre aquests tallers de la Mola i altres en una situació totalment diferent: «En altres casos, els reclusos eren allotjats en barraques que ells mateixos construïen pròximes als llocs de treball. Allà feien feina, en condicions precàries, mal alimentats, sempre disponibles, sobre explotats». I tanc l'apartat dedicat alls tallers a la Mola amb aquesta reflexió: «En algunes memòries de presos republicans menorquins, aquests destaquen el fet de treballar a l'interior de la Mola, fent sabates per a empresaris locals. Per als presos, l'ocupació els feia més entretingudes les llargues jornades d'internament i milloraven la seva posició en el conjunt. Pels empresaris també anava bé tenir mà d'obra barata i dòcil, a la presó».
Això és el que està escrit, en relació al cas menorquí. Com veuen, la idea final és que tothom hi guanyava.