Una de ses preguntes que jo em feia quan tenia devers 14 anys era aquesta: com és que rallam una llengua que no escrivim i escrivim una llengua que no rallam? Sempre havia rallat en pla a ca meva i as carrer, però a s'hora d'escriure ho fèiem, jo i sa gent des meu entorn, en castellà. Pels anys 60 vam conèixer, no sé com, s'existència d'una acadèmia valenciana - «Lo rat penat» - que feia cursos de valencià per correspondència; m'hi vaig apuntar, amb altres joves (i també qualque adult interessat): i aquesta va ser sa meva primera iniciació a s'aprenentatge de sa llengua que rallava i no sabia escriure. Amb açò vaig comprovar que valencià i menorquí eren sa mateixa llengua, es regien per ses mateixes normes gramaticals i es menorquins ens podíem entendre, sense baratar de llengua, amb es valencians (llevat de qualque malentès i sa pregunta inevitable: què vols dir ara?). Amb es catalans de Barcelona ja hi teníem més contacte i es fet que xerràvem es mateix idioma ja ho tenia clar de més temps ençà, tot i es malentesos tan divertidament escrits a «L'amo en Xec de s'Ullastrar» per n'Àngel Ruiz i Pablo.
S'aprenentatge des valencià no em va fer perdre es meu rallar en pla, sinó que el va enriquir i va eixamplar es camp de comunicació més enllà des ses mitgeres locals. Una altra descoberta va ser que ses llengües vives es rallen en dialectes, i es menorquí és una forma dialectal que tenim a Menorca de rallar es català. Es nostre dialecte té una part de lèxic, fonètica, morfologia i expressions peculiars de sa nostra Illa que no sempre són tan peculiars, perquè algunes d'aquestes particularitats les compartim amb altres indrets de s'àmbit lingüístic des català. Hi ha paraules i girs que es van perdent, i és una llàstima. Hi ha pèrdues inevitables de paraules que anaven lligades a feines que avui s'han deixat de fer, i en canvi s'han introduït paraules noves relacionades amb feines i experiències noves. Però hi ha pèrdues lamentables, degudes en bona part a sa influència des mitjans de comunicació i a sa poca i pobra conversa entre generacions. Per altra banda una llengua petita com sa nostra es veu sotmesa a una influència més poderosa dels grans idiomes vehiculars com es castellà o s'anglès que, quan topen amb una ignorància i una manca de valoració de sa nostra llengua, poden produir efectes empobridors en es nostre rallar en pla català. S'escola sortosament avui no solament ensenya sa nostra llengua sinó que ensenya també en sa nostra llengua. No m'agradaria que contribuís a s'empobriment dialectal però sí que ha d'introduir a un ús més correcte i a una comunicació més ampla amb s'accés a nivells i registres més alts que es col·loquial i casolà.
Sa frase més completa que coment i he intentat corregir des de sa meva experiència, deia així: «aquí xerram en pla, no català. I mai hem tingut problemes» (carta al MENORCA des passat dia 12). I formava part d'una crida a sa mobilització contra s'exigència d'un nivell de català als metges de sa sanitat pública. Sobre aquest tema, jo també crec que un metge ha de ser primer de tot un bon especialista en medecina, però també pens que un servidor des ciutadans ha de fer es possibles per atendre'ls en sa llengua que aquests rallen. Perquè s'atenció sanitària no és cosa exclusivament d'aparells mecànics, també és qüestió d'humanitat i relació. A partir d'aquí, jo no sé si és bo exigir-los per reial decret un nivell de coneixement de sa nostra llengua pròpia o si seria més efectiu apel·lar a sa seva bona voluntat. I, per altra banda, també crec que es parlants tant d'una llengua com d'una altra hem de ser amables i respectuosos amb ses diferències; però jo no conec cap llengua viva que no es ralli en dialectes locals, i em costa entendre sa mentalitat de persones que rallen una llengua i la volen mantenir tancada en es límits de ses particularitats locals i no apta per a una comunicació més ampla.