Aquest passat cap de setmana vam conèixer la trista notícia de la seva defunció.
Podríem dir que en Miquel és el pare glosadorístic de tots els glosadors actuals de Menorca, ja que el gran gruix dels que ara glosen ha passat per la seva mestria en algun moment i si no hi han passat directament, han ‘begut’ de glosadors ‘ensenyats’ per n’Ametller.
En Miquel, fill de glosador (el seu pare ja era conegut amb el nom de ‘Es Gallet’ dins el món del glosat ciutadellenc) va començar a glosar en públic a l’inici dels anys 80 del passat segle XX, quan encara era un jovenet, juntament amb glosadors veterans que amb l’inici de la democràcia van trobar nous espais per glosar més enllà de les clàssiques vetllades a indrets molt determinats.
Amb els anys aquells glosadors més veterans van anar deixant de glosar i en Miquel va iniciar un periple de companyerisme artístic amb n’Esteve Barceló (més conegut com a Verderol) i amb Toni Pons (en Toni rellotger) a la guiterra. Durant la dècada dels 90 en Miquel i n’Esteve copsaren la majoria de glosats que es feien a Menorca; si bé no eren els únics glosadors que quedaven, en quedaven pocs i ells dos eren potser els més habituals a l’hora de fer glosats oberts al públic.
Va ser durant aquesta època dels noranta que en Miquel i els seus dos companys van començar a fer contactes i a viatjar a altres zones de l’estat espanyol a través de convidades a mostres i a trobades d’altres improvisadors d’arreu. En una d’aquestes trobades, concretament al País Basc, va ser on n’Ametller va conèixer una realitat de la glosa que s’autoreflexionava i pensava i planificava la seva continuïtat i evolució.
Meravellat amb el concepte de les bertso-escoles (espais on es mostrava a glosar a l’estil dels glosadors, bertsolaris, bascos) n’Ametller va tornar a Menorca amb la idea i la il·lusió de revertir la delicada salut del glosat menorquí, el qual no passava pels seus millors moments. Aquell glosador que veia com tornaven grans ell i els seus pocs companys glosadors que quedaven a l’illa, va començar una feina de disseny, preparació i programació de cursos de glosat encaminats a mostrar aquest art a les persones que s’hi poguessin sentir atretes amb el triple objectiu d’aconseguir que naixessin nous glosadors i glosadores, que naixessin nous sonadors i sonadores i que es predisposés el terreny per poder atreure nou públic aficionat. Va saber entendre molt bé que era el moment precís d’institucionalitzar la glosa a través dels ajuts de les administracions per donar-li la màxima visibilitat possible i va ser d’aquesta manera com va néixer l’associació Soca de Mots, que des de finals dels noranta ha associat a la immensa majoria dels glosadors menorquins que han glosat a partir d’aquell moment.
A mode de síntesi podríem dir que en Miquel va saber detectar que la salut de la glosa perillava, va cercar i elaborar el remei i va aplicar-lo aconseguint salvar ‘un malalt’ que tenia la possibilitat de desaparèixer. És ben seu el mèrit i no se li pot, ni podrà negar mai l’esforç que va fer en pro de la seva estimada passió, la glosa.
El temps passa inexorable per tothom i ara en Miquel ens ha deixat, però ens ha deixat físicament ja que queden i quedaran per sempre en el record tots els consells que ens va donar als que vam aprendre a glosar gràcies a ell, així com totes les gloses que va improvisar i hagin pogut quedar transcrites o enregistrades.
Des de l’associació Soca de Mots, en nom dels que la conformam a dia d’avui i en nom de tots els glosadors i glosadores i sonadors i sonadores actuals, no ens queda res més, Miquel, que enviar-te allà on siguis, el nostre agraïment, un agraïment que ressonarà cada cop que qualque mot de glosa menorquina s’improvisi.
Has estat, ets i seràs el gran referent de la glosa menorquina dels darrers anys, el mestre dels glosadors actuals i formes part de l’essència present del glosat menorquí.
Moltes gràcies, Miquel, no vam poder agrair-te mai, de forma suficient, per molt que ho vam intentar i seguim intentant, la teva contribució a la cultura popular menorquina i concretament a la del glosat menorquí.
Segueix guiant-nos des d’allà on siguis amb la teva mestria perquè nosaltres no oblidarem els teus consells.
Comencem un nou camí sense el nostre mestre, però no perdrem de vista totes les coses apreses gràcies a tu, i és que com tan encertadament ens havies dit moltes vegades, Miquel: «segons els sants, els encens».
Gràcies, mestre!