El passat dijous 7/10 es va celebrar un debat a l’Ateneu de Maó sobre pantalles i educació. Certament un debat necessari i urgent que desperta molt d’interès tant entre els docents com entre les famílies.
Durant el debat hi va haver aportacions interessants que, d’una manera o altra, eren el reflex de les diferents perspectives que el tema permet. Les advertències d’una comunitat creixent de pedagogs, psicòlegs i neuròlegs que adverteixen que les eines digitals són un risc psicosocial gran, una distracció en el procés d’aprenentatge i una barrera en el desenvolupament neuronal, conviuen amb la visió que les eines digitals ajuden i faciliten el procés d’aprenentatge i que els riscos es poden controlar i que cal educar en un bon ús.
La realitat dels centres i de les famílies, però, no admet aquesta diversitat. A dia d’avui tots els instituts demanen a les famílies de comprar un chromebook que els fiets i fietes duran cada dia de l’escola a casa. Aquest aparell representa, a més d’una despesa important, un nou factor de risc (i molt rellevant) que s’afegeix als altres que la societat digital posa a l’abast dels nostres menors. No hi ha alternatives. No podem escollir cap centre on es faci una educació diferent per als nostres fills.
Els interessos de la indústria tecnològica s’han imposat a una comunitat educativa que n’ha assimilat els arguments quasi sense resistència. Les escoles i sobretot els instituts de tot el país s’han convertit així en agents de mercantilització dels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques que, àvides de nous mercats, han trobat en els nostres menors la manera de continuar fent créixer el nombre de consumidors.
La compra de chromebooks, pissarres digitals, llicències d’ús a Microsoft o Google, etc. suposen una gran quantitat econòmica, però encara són més preocupants els impactes invisibles: el mercadeig amb les dades personals dels menors, el bombardeig de publicitat que ara els arriba també dins l’aula i a través dels deures, i el dèficit d’atenció i vulnerabilitat que potencien uns aparells pensats per a crear addicció (més hores d’ús, més publicitat, més negoci).
Des dels anys 70 del passat segle les evidències científiques de que el tabac era perjudicial per a la salut eren clares, però el marc legal no es va desenvolupar, a Espanya, fins ja entrat el segle XXI. La indústria del tabac, ben igual que la tecnològica d’avui, va invertir molts esforços en finançar estudis i experts per mirar de remarcar els beneficis i relativitzar els riscos. Però la realitat s’imposa.
Ningú nega que cal que les nostres filles i fills aprenguin a emprar els recursos digitals. El que es posa en qüestió és que, per adquirir les competències digitals que marca la llei, sigui necessari assumir un cost tan elevat. Hi ha un consens creixent que hem de fer passes enrere (com ja està passant en altres països) i oblidar els chromebooks (que a més suposen un impacte ambiental enorme), tornar a les aules d’informàtica, els llibres i els deures en paper.
Els claustres són sobirans i poden decidir, ho va deixar ben clar l’inspector d’educació. Com també va admetre que l’ús de chromebooks personals no sembla compatible amb el reglament de protecció de dades. Però els claustres, per a poder exercir aquesta sobirania en un context amb el professorat al límit de la saturació per burocràcia i càrrega docent (increment de ràtios, d’atencions individualitzades, etc.), necessiten el suport de tota la comunitat educativa.
Famílies i professorat tenim en comú que tots volem la millor educació possible per a les nostres filles i fills. La decisió és a les nostres mans.