Va ser premonitori. El dijous, tots els grans mitjans d'informació s'esplaiaven amb un informe del Govern que, en principi, semblava que només volia tenir un valor científic: es tractava d'una projecció de com seria la població espanyola el 2044. Les conclusions de l'estudi és que seria una població molt envellida, amb un pes cada cop menor dels joves, per tant, amb una població activa que no podria suportar les despeses d'un sistema assistencial inabastable. A l'endemà vam poder comprovar que l'ofensiva informativa ràdio, premsa i televisió tenia com a objecte el preparar l'opinió pública per a la mesura més antisocial d'aquest govern: l'ajornar l'edat de la jubilació als 67 anys. Sense cap mena de dubte, l'endarrerir l'edat de jubilació és una mesura extraordinàriament impopular. Per a aprovar-la sense cost electoral s'haurà de camuflar convenientment i explicar-la de manera que no es puguin reconèixer les voluntats que la sustenten: fer pagar als assalariats el cost de la crisi econòmica de signe capitalista. Per a vendre la mesura com a l'única possible, com a salvació del sistema, s'haurà de comptar amb els mitjans de comunicació com a aliats imprescindibles. La primera passa és la de crear por, crear temor, per acceptar un "mal" per evitar un "mal major": com que la societat torna vella, com que hi ha més esperança de vida, el sistema no pot suportar el cost de les masses de jubilats. Per a donar-li una major credibilitat es treu l'informe UNESPA (en el que ha treballat tres anys i que surt justament ara) per afirmar: que "hem de vincular el futur de les pensions a l'allargament de la vida laboral". Un cop, la por ja està estesa, sortirà el president per a salvar-nos del mal: desincentivació de les jubilacions massives, final dels fons públics per a prejubilacions, eliminació de l'edat obligatòria de jubilació, ajornament de la jubilació universal als 67 anys. De manera que: Primera fase de la batalla: presa de possessió de l'opinió pública: l'amenaça és enorme, no hi ha futur. Segona fase: les mesures són necessàries: si experts, tècnics i polítics coincideixen és perquè és l'única sortida. Tercera fase: bombardeig de les posicions de l'enemic, crític amb la decisió: si els mitjans fan bé el seu paper, la gent quasi agrairà les mesures que s'han de prendre. En pocs dies, la batalla s'haurà guanyat, el consens entre experts, govern i mitjans serà un fet, la població interioritzarà el fet amb resignació fatal. El que mai no s'ha de fer és deixar entreveure que hi ha alternativa al capitalisme neoliberal.
Quid pro quo
La batalla dels 67