Francesc de Borja Moll, en relatar les enormes dificultats que va haver de vèncer per posar en marxa el magne Diccionari català-valencià- balear, explicava que "la intransigència centralista té aquesta virtut: que, no sabent mesurar les categories de les coses, es nega a fer una concessió intranscendent, i aleshores la seva negativa adquireix transcendència i resulta en benefici d'allò que volien ofegar". No podem fer política ficció. No podem saber quina seria la configuració del mapa polític actual si el projecte modernitzador de l'Estat espanyol hagués reeixit en el reconeixement i la construcció d'un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic: hi hauria encara avui, a les nacionalitats històriques no castellanes que integren l'Estat espanyol, un moviment nacionalista actiu i en plena forma? Existiria a Menorca el nacionalisme cultural i polític? El que sí sabem és el que ha passat: que el nacionalisme espanyol ha retroalimentat i donat sentit al nacionalisme perifèric, que ha esdevingut un moviment cívic de tot punt necessari per garantir la supervivència de les llengües, cultures i identitats nacionals minoritzades. Sense l'aportació i la tenacitat del nacionalisme democràtic d'emancipació, ja faria temps que l'espanyolisme hauria acomplert els seus objectius.
Açò no vol dir, però, que tot el mèrit sigui del nacionalisme espanyol. Ni de bon tros. La historiadora Eva Serra insisteix a considerar que l'actual període democràtic espanyol presenta una diferència essencial respecte de qualsevol altra etapa de la història moderna de l'Estat: aquesta és la primera vegada en què el nacionalisme espanyol ha tingut èxit en democràcia, la primera vegada que ha aconseguit vertebrar un estat democràtic homologable amb les democràcies europees, amb un èxit prou notable en l'escenari internacional, capaç d'arrossegar moltíssima gent cap al convenciment que el projecte nacionalitzador espanyol, malgrat els seus pecats originals, és un projecte de modernització i progrés. En conseqüència, als territoris on ha estat més feble la consciència nacional i, per tant, la voluntat d'incrementar l'autogovern i afirmar el dret a la sobirania, el nacionalisme d'emancipació ha trobat menys ressò. Segons molts ciutadans, el nacionalisme té mala premsa, és percebut com alguna cosa perniciosa, perillosa, contrària als interessos de la majoria. Açò representa, no es pot negar, un èxit important del nacionalisme espanyol. I aquest és el cas de Menorca.
El nacionalisme polític a la nostra illa, com a la resta de les Illes Balears, no ha tingut gaires coses a favor. Com observa Mateu Morro, el terreny no estava abonat. Es partia, als inicis de la transició democràtica, d'un nacionalisme de poca implantació social, i en tot cas més cultural que polític, sovint ridiculitzat com un espai elitista de quatre lletraferits, de gent de la ceba. Mentre que els partits polítics majoritaris són un reflex del mapa electoral a escala estatal i viuen de la seva inèrcia, el nacionalisme ha hagut de construir el seu propi espai polític. I se n'ha sortit. Amb tots els inconvenients que tenia al davant, i resistint els cants de sirena que periòdicament han assegurat la seva imminent desaparició, els artífexs del nacionalisme polític a Menorca han tingut la lucidesa, el seny i l'empenta d'anar ampliant progressivament l'àmbit de preocupacions tradicional del nacionalisme. A poc a poc, el nacionalisme polític menorquí ha anat bastint un corpus ideològic i programàtic propi, que incorporava, des de l'afirmació de la identitat nacional de Menorca, reflexions i propostes innovadores sobre urbanisme i política territorial, sobre agricultura i medi ambient, sobre sanitat, benestar, educació, comerç, turisme...
La continuïtat del nacionalisme cultural i polític a Menorca es deu, sí, a la persistència d'un nacionalisme espanyol que nega la pluralitat nacional dels seus territoris i els seus pobles, però també, i cada vegada més, a la visió estratègica a mitjà i llarg termini que han demostrat els homes i dones que encarnen el menorquinisme polític, desplegat sobretot, encara que no d'una manera exclusiva, en el marc i per mitjà del PSM. Per a apuntalar la supervivència d'aquest projecte polític ha estat determinant la capacitat dels seus actors d'anar més enllà de la política institucional immediata i convertir-se en el canal per mitjà del qual s'han introduït qüestions en el debat social i polític que, amb el pas del temps, s'han acabat convertint en els temes centrals de l'agenda política de tots els partits i sectors socials, obligant de fet els partits polítics majoritaris a matisar o fins i tot canviar el seu discurs i la seva pràctica en múltiples aspectes. La defensa d'un règim fiscal i d'altres mesures compensatòries de la insularitat; la periòdica reclamació de reformes de l'Estatut d'autonomia per a assolir un sostre competencial més elevat i continuar avançant en l'autogovern; la denúncia de la balança fiscal deficitària per a les Illes Balears i la consegüent reivindicació d'un finançament autonòmic més just; la persistent defensa del medi ambient des de les institucions públiques, i la proposta d'un model territorial i urbanístic sostenible, decidit i executat des de Menorca i per a Menorca, etc., són només alguns dels grans temes que en un primer moment els nacionalistes van assumir com a punta de llança, quasi en solitari, i que a poc a poc s'han convertit en el nucli central de l'agenda política menorquina, assumit com a bagatge propi per una bona part dels partits polítics i de la societat civil. I avui, al cap de trenta anys de la represa del menorquinisme polític amb la transició democràtica, ja no estam parlant només de reivindicacions i propostes, sinó també de realitzacions. La pedra angular en el compte de resultats del menorquinisme polític és, probablement, l'aprovació del Pla Territorial Insular; naturalment no és patrimoni exclusiu del menorquinisme polític, però l'aportació nacionalista, ecologista i d'esquerres és notòria i explícita, i representa, com ha escrit recentment Pau Obrador, un acte d'autogovern sense precedents a Menorca.
Finalment, convé destacar que el nacionalisme polític menorquí contemporani ha estat sempre aliè a qualsevol temptació etnicista. La seva proposta és cívica, democràtica, afirmadora de la ciutadania i la integració, i incorpora de sèrie els valors de la llibertat i la igualtat, assumint i estimulant les causes i lluites per la solidaritat i la justícia.––––––––––Aquest article és la segona part d'un extracte del pròleg del llibre La nació dels menorquins, de Nel Martí (2009), editat per Documenta Balear.