Síguenos F Y T I T R

Partit Puput, o ideologia tòxica?

|

Mai tan pocs havien aconseguit tant de poder. La II Guerra Mundial havia acabat a Hongria.

Els tancs soviètics havien alliberat el país del règim pro-nazi i un ampli Front Patriòtic es preparava per a la reconstrucció de la nació. Dins el Front Patriòtic, el Partit Comunista tenia a penes el 10% dels vots i de la representació.

Aquesta desena part del FP, emperò, comptava amb la simpatia i el suport de l'exèrcit que havia foragitat els nazis i que encara era més percebut com a alliberador que no com a invasor.

Deu anys després, amb el suport de la força militar, el deu per cent s'havia apoderat de l'Estat, havia convertit Hongria en una malaurada dictadura i continuava mantenint la marca "Front Patriòtic": l'únic petit detall era que el noranta per cent havien estat executats, expulsats, exiliats o enviats a Sibèria.

En una de les meues anades a Budapest, encara vaig tenir ocasió de conèixer un dels herois que lluitaren contra els nazis primer i contra els soviètics després, perquè es respectàs la democràcia i perquè el noranta per cent pogués governar d'acord amb allò que volia el poble hongarès.

Es diu Sándor i encara és viu. Ara conrea uns camps de pomeres, al sud de la fèrtil plana hongaresa, i se sent feliç de viure en una democràcia i de fer part de la Unió Europea.

No tenc coneixements d'ornitologia, però un aucell de tant de pes com en Quim Monzó ens contava, en un article memorable, que existeix una au que pon els ous dins els nius d'alguna altra au, tot foragitant els ous que abans aquesta hi ha post. És el puput, conegut també com a cucut o, popularment, a Eivissa i Formentera, com a paput.

De manera que l'au que ha fet el niu cova durant els dies pertinents l'ou del puput fins que surt el pollet paràsit.

Mentrestant, la llustrosa au puputenca pot volar tranquil·lament, passejar sense problemes i gaudir de la vida, mentre algú altri li fa la feina. En certa manera, el Partit Comunista Hongarès va fer, en el seu moment, com el puput: va pondre l'ou dins aquella amalgama de partits (liberals, agraris, socialdemòcrates, democristians...) que era el Front Patriòtic d'Hongria, va esperar pacientment que algú li donàs una maneta des de fora i, finalment, es va cruspir tots els adversaris i els va eliminar sense pietat ni misericòrdia.

El puput basa la seua estratègia, fonamentalment, en l'engany. Si la cadernera o el tord sabessin que estan covant un ou d'una altra espècie, és molt probable que passassin olímpicament de la tasca i que mamà puput s'ho hagués de treballar o que l'ou se n'anàs a can pistraus.

De la mateixa manera, si l'amic Sándor, demòcrata i democristià, hagués pensat que lluitar colze amb colze amb el PCH per alliberar Hongria dels nazis, deixar-se la pell per construir el Front Patriòtic i arriscar la vida per un ideal col·lectiu l'havia de portar durant setze anys a un camp de concentració del Gulag de Sibèria, potser hauria pres un altre tipus de precaució.

Justament per això crec que hem de ser seriosos, responsables i honestos amb els altres i amb nosaltres mateixos i no deixar-nos enganyar.

En el món de la política, una minoria organitzada, que actuï amb disciplina militar, fortament centralitzada i amb un aparell implacable, es pot cruspir una majoria (pot ser perfectament del noranta per cent) sense gaires problemes.

Aquesta ha estat la força tant de l'esquerra no democràtica com de la dreta no democràtica.

Per això deu per cent de falangistes a Espanya o deu per cent de comunistes a Hongria varen poder ocupar el poder, sense cap legitimitat en tots dos casos, durant quaranta llarguíssims i penosos anys.

Actualment, a la nostra part del món, hi ha sectors, dins determinades formacions polítiques (de vegades formacions senceres) que estan per l'assemblearisme, per les llistes obertes i per explorar noves formes de participació democràtica.

De partit que tengui funcionament assembleari (discutit internament, per cert), que a mi em consti, només n'hi ha un: Esquerra Republicana de Catalunya.

De partidaris de les llistes obertes en trobam a la mateixa ERC, a Convergència i Unió, a Ciutadans pel Canvi (partit coalitzat amb el PSC-PSOE), i fins i tot n'hi ha algun que se'n confessa partidari dins el Partit Popular.

Sorprèn, emperò, que els que s'inventaren el "centralisme democràtic" ara advoquin per la coalició de partits (unitat de l'esquerra, bla, bla, bla), que els que en realitat funcionen d'una manera més dirigista quan es troben dins un grup més ampli siguin partidaris de les assemblees (l'assemblea és sobirana, etc, etc), i que aquells que mai no acceptarien llistes obertes dins el seu propi partit polític en siguin els més partidaris quan es troben dins un espai més ampli. Potser pensen que no hi ha altra manera d'aconseguir que, com deia aquell, mañosamente, el deu per cent controli el cent per cent, para que se produzca el efecto sin que se note el cuydado.

Francament, crec que els europeus ja hauríem d'estar vacunats contra tant de jacobinisme.

Lo más visto