– Hi, my friend! –em va amollar en J.R., amb tant de bourbon dins es ventrell que per l'auricular i tot li pudia l'alè.
– Tan tard sí que no me l'esperava –li vaig respondre a l'especulador americà des del meu mòbil, mentre remenava el cafè d'havent dinat.
– És que els meus negocis més bruts ja tornen a rutllar –em va respondre– i avui dematí no l'he pogut telefonar. És un geni, aquest Obama! –va afegir amb una veu que semblava que havia de caure redó de tant d'alcohol.
– Ho veig, que està molt alegre –vaig dir–. Ja ho diven per aquí, que l'economia americana comença a reviscolar...
– Miri si reviscola, que ja tenc ganes de tornar a invertir a ca seva –va respondre en J.R. mentre li agafava el singlot –, Ja me n'he cansat de tenir els doblers amagats.
– Segur que el rebran amb els braços oberts –vaig replicar.
– Però ara voldria un negoci "a lo grande", per recuperar-me d'aquest any de sequera –va continuar en J.R.–. I la seva illa em sembla el lloc ideal.
– Idò? –vaig fer una mica espantat, com sempre que l'especulador d'Orlando té una nova idea.
– Sí –va fer ell, sense poder aturar el singlot–, tenc uns informes molt bons de l'illa aquesta que mai no me'n record de com es diu... Es veu que s'ha fet famosa per la preservació del territori...
– És ver –li vaig respondre amb tristesa–, però n'hi ha uns quants que açò no ho valoren gaire. Més tost ho veuen un entrebanc per als seus negocis.
– Deu ser que viven a la prehistòria –va exclamar ell, que continuava amb el singlot –. Ara ho valoram fins i tot els especuladors de la pitjor raça, com jo mateix.
– LI hauré de tenir més consideració, idò –li vaig reconèixer.
– Bonu, bonu, no s'animi tant –va replicar ell mentre feia renou d'abocar-ne un altre, de bourbon–. Com més protegit el territori, millor per als meus negocis, però sempre que amb jo facin una excepció...
– Una excepció? –vaig exclamar mentre em trabucava el cafè per la sorpresa.
– Tampoc no deu ser gran cosa, aquest govern que tenen vostès... –va continuar ell–. Si li posam una bastanaga davant, amb tanta la crisi i tanta falta d'inversions, segur que faran una excepció... i em deixaran construir allà on me doni la gana.
– Ai que no els coneix! –vaig replicar.– I si, aprofitant el mal any, mobilitzam una mica l'opinió pública i feim fer uns quants crits a l'oposició? –va insistir encara ell.– Si són conseqüents, me sembla que ni així li faran l'excepció –vaig replicar.
– Bonu –va respondre en J.R. resignat–, al manco ho provaré de demanar, per anar creant estat d'opinió. Així si guanyen les eleccions els bons, ja tindran el vent a favor per deixar fer de tot.– Si que els té en poca consideració ! –li vaig dir indignat, perquè els bons també es mereixen un respecte.– Ho dic per experiència –va replicar l'americà–. Quan ells governaven a les altres illes, semblava que no hi eren a temps per edificar els espais protegits. Per açò dic que són els bons, perquè es d'ara no ho fan.
– Però vostè és prou intel·ligent per saber que aquella política mos ha duit a la ruïna –li vaig respondre intentant posar-lo de la meva banda.
– Bonu, la qüestió és anar preparant la cosa per quan venguin temps millors –va dir ell sense ni escoltar-me–. De moment em podria fer el favor de anar mostrant una maqueta que li enviaré, d'una bodega que volien fer uns amics meus i que es van fer enrere...
– I perquè vol que en faci propaganda, si es van fer enrere? –li vaig respondre sense poder ocultar la meva sorpresa.
– Per anar preparant l'ambient –va dir ell amb indiferència–. Així, mentre esperam que tornin els bons, ja anam pastant la farina.