Andreu Ferrer Ginard va néixer a Artà (Mallorca) l'any 1887. Estudià magisteri i exercí com a mestre a Migjorn Gran (Menorca) per espai de nou anys. Promotor incansable del benestar social i cultural, sobresortí com a conferenciant i folklorista. Apart de la seva obra dispersa en periòdics i revistes, és autor d'una gran quantitat de llibres, alguns de temes menorquins. Morí a Ciutat de Palma el 13 d'agost de 1975.
Una de les seves obres són les 'Rondaies de Menorca', publicades a Ciutadella l'any 1914. En sa dedicatòria que encapçalava aquella primera edició, mestre Ferrer va escriure: "Als meus deixebles de l'Escola Nacional des Migjorn Gran: Les rondaies i tota la literatura oral popular, representen un ric tresor que es va perdent de dia en dia, com se'n perden tantes, de coses bones, per no haver-hi sempre una bona mà qui tengui esment en recollir-les. Perquè no es perdin i perquè les pugueu tenir sempre a la vista, les he volgudes reunir dins aquest llibre. Guardau-les bé, com les han guardades ells vells".
Francesc de B. Moll va deixar escrit al pròleg de la segona edició de les Rondaies: "Essent així, ¿ per què podem dir que les rondalles recollides pel senyor Andreu Ferrer son "ben nostres", o sia, ben menorquines? Ho podem dir, amb raó, per la forma que han pres dins Menorca els temes narratius que arribaren aquí, fa centúries, a través de pobladors moros o cristians i qui sap si dels mateixos romans. No sabem qui va dur a Menorca els arguments de les rondalles, però sabem que, en boca dels menorquins, aquells arguments han pres una forma especial, uns detalls que caracteritzen com a menorquines aquestes narracions tan antigues i de tan diverses procedències".
Després d'aquests comentaris, que m'han semblat del tot necessaris per tal d'encetar i situar mínimament es tema d'avui, serà bo fer-ne un tast de s'estil narratiu de n'Andreu Ferrer. Vegem com inicia sa rondalla d'En Pere de sa Favera:
"Açò vol dir que era una viuda qui tenia un fill que era de nom Pere. S'àvia se li va morir, i vol dir que, amb ganes moltes com tenia de pujar al cel per veure-la va sembrar una favera dins s'hort. Sa favera va créixer, va créixer, per amunt i per amunt, i se va fer tan alta que arribà fins en el cel.
Un dia en Pere se resol d'anar a veure s'àvia, i ja és partit a pujar per sa favera, de branca en branca, cap en el cel. Hi arriba i troba ses portes tancades. Toc, toc!... pigà a sa porta.
– Qui és? –diu Sant Pere des de dintre.
– En Pere de sa Favera que ve a veure a s'àvia –va respondre ell.
– No la pots veure, per ara –digué Sant Pere–; està molt endins, molt endins.
I ell, plora qui plora, comença a cridar:
– Jo vui veure s'àvia!.... Jo vui veure s'àvia!...".
A partir d'aquí continua es relat de ses aventures d'en Pere de sa Favera. No sabria dir-vos, per cent, si, amb es pas dels anys, en Pere va conseguir, a la fi, satisfer aquella il·lusió que més desitjava: tornar a veure a s'àvia.